Idealisme, reformes i suquet de peix
Per “mirar la realitat des de la cultura” en Manel Fuentes va convidar el divendres 17 de febrer a Catalunya Ràdio Josep Ramoneda, Lluís Foix, Xavier Bru de Sala i Pere Portabella. La idea pretén tenir continuitat, no sé si amb plantilla fixa. L’amplitut del tema del debat, encara que no ho sembli, és d’allò més útil per veure amb quins vapors -més paralitzants que el vi de granel després d’una calçotada- els propagandistes de la burgesia enterboleixen les nostres ments.
No entraré en detall sobre qui va dir què en una taula tan sectàriament democràtica i liberal. Ells disposen de la llibertat i la democràcia de tal manera que, casualment, s’assemblen tant els uns als altres que ara no podria precisar qui va dir: “en economia no es pot ser radical. En art, si i probablement se n’hagi de ser”. És segur que no ho va dir en Portabella per què en tota taula burgesa hi ha d’haver el radical i aquest era en Portabella. Però compte: “radical per què va a l’arrel de les coses”, no per què tingui ni remotament la intenció de canviar-les, postura molt raonable si vol seguir servint suquet de peix a Pasqual Maragall, Miquel Roca, Joaquim Nadal, Macià Alavedra i altres “radicals” al seu mas de l’Empordà, fortament escortat per la Guàrdia Civil, segurament alertada per la perillosa concentració “de radicalitat”. No sembla que tots plegats pateixin pel futur de l’esdeveniment, ja que, segons diu “estem en una situació i jo crec que hi serem com a mínim durant totes les nostres vides i les dels joves que ens estan escoltant, en que no es generarà una alternativa al sistema de les democràcies capitalistes que poguem pensar que és millor per la humanitat, pels drets humans, pel benestar polític. Per tant, només podem estar en reformes del sistema a través de la democràcia, l’intercanvi d’opinions, els mitjans de comunicació, etc.”. I així, reformes i suquet de peix pels segles dels segles.
Quan hom viu en un món de fantasia com aquest és fàcil que se li acudeixin idees com que “en la història de la humanitat les coses que queden dins el món de l’art són les que estan implicades en els canvis fonamentals històrics”, quan és fàcil comprendre que si l’art reflecteix els “canvis fonamentals històrics” és justament per què és una cosa que està fora dels “canvis fonamentals històrics”. Però cal aferrar-se a un clau roent si el propi projecte de transformació -radical, això si- té un suquet de peix per tot armament. Lluís Foix, també afectat per aquest tipus de dislèxia idealista per la qual tots els fenòmes són capgirats i convertits en una narració absurda, deia que “els alemanys estan tractant els meridionals com si fóssim una mena de ganduls” i en deduïa que “aquí hi ha un debat cultural de fons”. Foix s’ha licenciat en Periodisme i Dret, ha estat director de La Vanguardia i corresponsal a Londres i Washington per aquest diari. Però res d’això li ha permès comprendre que si els alemanys diuen les típiques estupideses xenòfobes de sempre sobre els meridionals -i d’altres races infames de l’est, suposo- és per què tenen les mateixes aspiracions imperials de sempre. I aquesta és la qüestió de fons i no té res de cultural.
Gràcies a aquests paradisos artificials, si d’aquí uns anys els europeus ens trobem enmig de la típica carnisseria que organitzem per cortesia dels alemanys cada trenta anys (ep, ja fem tard!), podrem dir que tot plegat és el resultat d’una explosió incontrolable que té a veure amb l’inconscient col·lectiu i la única finalitat de la qual era matar jueus, gitanos, moros o el que s’escaigui en el moment. I que les necessitats d’expansió del capital financer i de control dels recursos per part d’una burgesia rapinyaire no hi tenen res a veure.
