Intercanvi de presoners de guerra a Colòmbia
Colòmbia és l’únic país llatinoamericà que pateix un conflicte social i armat des de fa més de 50 anys. La guerra cada dia augmenta, i les tàctiques i estratègies dels actors armats s’intensifica i condueix cap a una guerra cruenta i sense precedents. Des d’aquest punt de vista tocarem un dels punts més polèmics de la situació actual entre el Govern i la insurgència colombiana: l’intercanvi de presoners.
La guerrilla ha exigit des dels anys noranta l’intercanvi de presoners de guerra. Aleshores, feien incursions a batallons i comissaries no només per a danyar l’enemic militarment, sinó també per capturar-ne. Des d’aleshores, amb les captures massives de soldats, policies, representants polítics i membres del govern, la guerrilla pressiona l’Estat colombià per fer un intercanvi humanitari que obri la porta a una possible negociació.
En el passat hi ha hagut diversos acostaments per fer un intercanvi humanitari. El primer va ser amb el govern d’Ernesto Samper el 15 de juny de 1997 a Remolinos del Caguán (al sud-est de Colombia) on les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC-EP), quan van alliberar 60 soldats i 10 infants de Marina que tenien retinguts des del 30 de agost de 1996. En aquesta entrega el govern no va deixar en llibertat cap guerriller pres.
Posteriorment, durant el mandat del president Andrés Pastrana, a l’Acuerdo de los Pozos signat el 9 de febrer de 2001, el punt 6 deia que “s’agilitzarà la concreció de l’acord humanitari que permeti el proper alliberament de soldats, policies i guerrillers malalts”. Com a resultat 42 policies i soldats malalts van ser alliberats a canvi de 15 guerrillers, que van sortir de les presons mesos després del lliurament efectuat per la guerrilla. Un segon alliberament, el més gran efectuat fins ara, va ser el de 310 policies i soldats lliurats per les FARC-EP a la Macarena Meta (a l’orient colombià) el 21 de juny de 2001. Cap pres polític va ser alliberat.
El 2002 (i continua actualment) arriba a la presidència Álvaro Uribe Vélez amb el seu programa de “seguretat democràtica”, que el que planteja a la pràctica és la militarització de la societat, la fam, la ignorància, la misèria i la mort. Uribe s’ha mostrat reticent a la possibilitat de seure a dialogar, i encara més reticent a fer l’intercanvi humanitari. Durant aquest període, les FARC-EP han fet més de 5 alliberaments unilaterals, a través de la mediació de diversos intel·lectuals, polítics i membre de la societat civil del país que pensen que cal una solució política per al conflicte.
Enlloc d’avenir-se al diàleg, Uribe acorda amb el govern nord-americà de Barack Obama que s’instal·lin set bases militars en territori colombià, amb l’excusa de reforçar la seguretat al país. Com si no en tinguessin prou amb les massacres que ja superen els 20.000 morts i desapareguts (en declaracions, alguns caps dels grups paramilitars han dit que no recorden on hi ha les fosses comunes de tanta gent assassinada i esquarterada que hi ha). Sense oblidar que el darrer any, amb l’objectiu de donar dades de combats i de guerrillers morts per tal de demostrar que la seguretat democràtica sí que funciona, els militars han capturat joves d’entre 16 i 22 anys de manera enganyosa o senzillament arrestant-los. Aquests joves acostumen a ser treballadors, malalts mentals o estudiants de barris populars de les ciutats. Un cop els han capturat, els porten a poblacions o regions llunyanes, els assassinen a trets, els posen uniformes sense insígnies i diuen que són guerrillers morts. Se’ls anomena Falsos Positius i ja passen de 1.500 joves morts, i ha estat denunciat per polítics que avui estan al Senat i al Congrés del país.
Ens trobem, doncs, amb un panorama descoratjador que cada dia empitjora. És per això que ens sembla fonamental que el Govern colombià i la comunitat internacional obrin les portes perquè es faci l’intercanvi humanitari de presoners polítics i de guerra. Avui hi ha 7.500 presos polítics, que no només són guerrillers, sinó també lluitadors socials, que són criminalitzats com a terroristes només perquè denuncien el que succeeix.
Esperem que sigui una iniciativa que obri una futura negociació política per al conflicte intern colombià i la construcció d’una pau sostenible amb justícia social.
Els presoners polítics i de guerra no som delinqüents, tampoc som terroristes.
(1) Preses polítiques i de guerra de la Presó de Dones de Bogotà Buen Pastor, Colòmbia. Escrit el de 8 març de 2010.
