Joana Bonet, progressista
“Defensar dissuadint?» és el títol de l”article que Joana Bonet va publicar a La Vanguardia el 8 de juliol. Havia llegit, segurament en contra de les recomanacions del seu metge, un número de la revista «Claves de razón práctica». El reportatge central es deia «Disuadir y defender» i s”hi plantejaven qüestions apassionants com «Per què l’exèrcit és la institució més valorada pels espanyols, els mateixos que alhora opinen que si alguna cosa s’ha de retallar dràsticament són els pressupostos de defensa? O, per què no hi ha a penes identificació amb els temes relacionats amb la seguretat interna o externa, assumpte que no és percebut com una preocupació?». Així, com a mínim, ho resumeix Joana Bonet. Qué més es pot esperar d”una revista fundada l”any 1990 per Javier Pradera i liderada des de fa un any per Fernando Savater? És el destí de la progressia espanyola. Es comença defensant la llibertat d”estudiar en castellà i s”acaba fotent taconades i cridant «visques» a la Guàrdia Civil. Joana Bonet no hauria de consumir aquestes drogues, però tot i ser natural de Vinaixa, viu a Madrid des de 1997 i hom s”acostuma a tot.
Aquest número de «Claves» no només ha estat objecte de les preocupacions de Joana Bonet. Se”n va parlar al Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional. I la senyora Bonet, «folla d”una dolça metzina», hi va anar. «La cosa porta cua/doncs l”home s”hi habitua/i al pot de la mantega/li ha agafat afició/I ara ja és un suplici/doncs no guanya pel vici/cada cop surt més cara la lubrificació/Però abans que la mantega/me”l porti a la ruïna/ho prova amb margarina del Montseny per fer país». De tornada del seu viatge lisèrgic troba que els qui estem en contra de l”Exèrcit és per un «rebuig epidèrmic dels uniformes». I l”excita d”allò més veure «militars amb una formació àmplia, idiomes i una sagrada vocació de servei públic». L”embadaleix que «a Espanya, cap militar no es passeja amb uniforme pel carrer» i aplaudeix fascinada que «avui no hi ha militars estrella i no es prodiguen pels platós de televisió (…) no es coneixen casos de corrupció entre les seves armes, i el seu sentit de la lleialtat incondicional ha enlluernat més d”un ministre de Defensa progressista. La seva transformació, despolititzada, professionalitzada i amb dones entre les seves files, xoca contra l”animadversió que produeixen tancs, caces i fragates (…) l”herència d”un passat invertebrat encara aviva un recel teixit amb prejudici».
Com és possible que després de set anys escrivint a La Vanguardia se”m hagués escapat aquesta perla? En quin «viatge» ha vist ministres de Defensa «progressistes»? Vinaixa deu ser terra de bolets. És clar que si ella es considera «progressista, compromesa amb la justícia social» (contraportada de La Vanguardia, 1 de maig de 2007) potser hi ha alguna cosa en la paraula progressista que se”m ha escapat. Bonet tampoc no pot deixar de notar la presència de «dones entre les seves files». Deu ser emocionant per algú foguejat des de 1992 en la primera línia de la lluita feminista des de trinxeres com «Vogue Paris»,«Woman» i «Marie Claire». Algú que ha escrit «Hombres, material sensible» no pot deixar d”emocionar-se amb la participació de dones en carnisseries a Iraq, Afganistan o on sigui. Una emoció que només deu ser comparable al goig de veure la policia patrullar els nostres carrers amb la senyera a la gorra. Com resistir-se a un tal delit? «Com no ser feministes? Com no reivindicar que homes i dones tinguin iguals drets i oportunitats? Feminisme és humanisme, una revolució pacífica. L”erroni i belicós és el femellisme, masclisme a l”inrevés» (Entrevista a La Vanguardia, 1 de maig de 2007). Progressista, en definitiva.
