[bar group="860×106"]

La fi del ‘miracle valencià’

Finalment ha passat. Era qüestió de temps, ho sabíem, però tard o d’hora la fallida en què es troba la Generalitat Valenciana havia de comportar mesures dràstiques. I l’1 de gener, mentre els valencians i valencianes s’entretenien en els diferents quefers nadalencs, el president Albert Fabra anunciava la bateria de mesures per reduir el dèficit de l’Administració valenciana: ni els grans esdeveniments, ni els parcs temàtics ni Canal Nou ni l’aeroport de Castelló, per citar algunes de les joies de la corona conservadora, van resistir l’envestida. Però evidentment, el cop més gran el van rebre els serveis socials, sobre els qual recau el gruix de les retallades que volen suposar un estalvi de més de mil milions d’euros.

Dos dies més tard, el 3 de gener, vencia un crèdit bancari del Deutsche Bank de 123 milions d’euros que la Generalitat era incapaç d’amortitzar, i que només amb l’ajut de Madrid es va poder satisfer. Així, la fallida total de la Generalitat Valenciana ja no és només un pronòstic dels més alarmistes, mentre que la desaparició del sistema financer valencià –amb la fallida del Banc de València i l’absorció de la CAM i Bancaixa per dues entitats no-valencianes– completa el quadre de l’ensorrada total i absoluta del “miracle valencià”. I per si això fóra poc, l’expresident Camps protagonitza aquest dies un espectacle lamentable als jutjats valencians que ens confirma la baixesa moral i ètica de la nostra classe política.

Potser, en altres temps, seria el moment de demanar un alternativa de Govern, de fer pinya a l’oposició per intentar desbancar uns polítics sense legitimitat democràtica ni crèdit gestor. Però la urgència en aquests moments no és canviar el color de la Generalitat, sinó aturar unes retallades que són l’agressió més gran que rep el sector públic des del final del franquisme. No és admissible que després d’anys de malbaratament, de corrupció indiscriminada i d’afavorir el sector privat, ara els plats trencats el paguem els que precisament menys vam gaudir de la bonança econòmica –si és que la vam gaudir en algun grau.

Quin seria l’estat de comptes si no s’hagueren invertit diners en l’Aeroport de Castelló o el circuit de Fórmula 1? En quina situació es trobarien els caixes valencianes si no s’hagueren deixat emportar pel fervor immobiliari o si hagueren estat gestionades amb criteris socials i econòmics sense influències partidistes? Segurament el forat continuaria existint, perquè aquest sistema ens empeny a les crisis cícliques, però segurament també el forat seria menor, i les penúries que hem de viure els valencians i valencianes també.

Però al marge de que estiguem en un crisi cíclica, conjuntural o simplement en una fallida per la ineptitud de la classe política, hi ha coses que no podem acceptar, com ara que retallen molts dels drets que hem guanyat amb anys i anys de lluita. La sanitat gratuïta i de qualitat, l’ensenyament públic o les pensions són herències dels nostres avantpassats que ens hem d’assegurar que traspassem –si pot ser en millors condicions– als nostres fills i filles. Les mesures amb què Fabra ha encetat el curs són una declaració d’intencions que no trauran la Generalitat de la fallida però si que afectaran greument els serveis públics, sempre i quan no hi posem remei.

L’any 2012 ha de ser l’any que els catalans i catalanes diem prou. Prou a les retallades de Fabra, de Mas o de Bauzà, prou a la corrupció dels polítics i al privilegis d’uns quants. Si volem algun exemple de com fer-ho, els companys de la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alkosa (d’Alfafar, l’Horta) porten vint dies en vaga de fam, com hem vingut explicant a les pàgines de L’ACCENT. Són una mostra de com amb les idees clares i amb convicció es poden aconseguir grans fites; i si entre tots arrimem el muscle, de ben segur que aquesta batalla també la guanyaran. O millor dit la guanyarem, perquè aquesta és, com totes les que tindrem que lliurar el 2012, una batalla de tots i cadascú de nosaltres.


[bar group="860×106"]