El passat 1 de juliol, el Parlament de la Ciutadella aprovava la Llei d’educació de Catalunya (LEC) amb els vots en contra del PP, Ciutadans i parcialment d’ICV. La LEC havia de ser una de les bases de solució del debat generat entorn la mala qualitat de l’educació al nostre país.
Aquest debat reapareix sistemàticament en cada estudi comparatiu sobre els resultats acadèmics de l’alumnat respecte altres països europeus i també cada volta que un incident ocorregut en un centre educatiu salta a primera línia d’actualitat.
L’autonomia de la CAC no havia desenvolupat encara cap llei pròpia d’educació. Era un objectiu del Pacte del Tinell, fet pel qual el primer tripartit va posar en marxa l’anomenat Pacte Nacional per l’Educació. Fou impulsat pels consellers d’ERC Josep Bargalló i Marta Cid, provinents del món educatiu. Malgrat això, i malgrat el fet que Josep Bargalló era afiliat de la USTEC, aquest sindicat -el majoritari en l’educació al Principat-, decidí oposar-se al Pacte. Sí que hi donaren suport, però, tots els partits del Govern i els seus sindicats més propers, UGT i CCOO. Segons la USTEC, però, en aquell Pacte, que contenia com una de les seves mesures la controvertida sisena hora de primària, ja contenia la filosofia que finalment ha quedat fixada en la LEC. La signatura del pacte, el març de 2006, fou presentat pel govern com un exercici de diàleg amb la comunitat educativa.
Amb la investidura del segon govern tripartit, el novembre de 2006, Ernest Maragall era sorprenentment designat com a conseller d’Educació. Aquest fet s’interpretà com un intent de Montilla per mantenir la quota maragallista dins el govern, ja que Ernest Maragall mai havia estat vinculat directament a aquesta àrea. Dos dies després d’aquesta designació, les eleccions sindicals tornaven a donar la victòria a la USTEC, especialment entre els mestres de primària, refrendant així la seva oposició al Pacte Nacional per l’Educació.
L’actuació de Maragall al front de la conselleria va aixecar immediatament el recel de bona part del professorat, degut al seu estil personalista, poc dialogant amb els sindicats i tenyit d’un aire d’improvisació. Decidit a fer passes fermes en el desenvolupament del Pacte, a inicis de 2008 va presentar les Bases per la Llei d’educació. Aquestes Bases van rebre el rebuig unànime de tots els sindicats, que l’acusaven d’afavorir descaradament l’escola concertada, d’introduir explícitament criteris de gestió empresarial i d’atemptar contra l’autonomia del professorat.
Recomposada la unitat sindical, s’inicià un període de mobilitzacions en el qual el debat saltà als mitjans públics i portà fins i tot a TV3 a dedicar un debat especial en horari de màxima audiència. Paral·lelament, el debat també tingué repercussions polítiques, ja que ICV es negà a donar ple suport a la nova llei, fet que CiU aprofità per enèsima vegada per intentar mostrar un Govern dividit i feble. També, la possibilitat que la LEC blindés el model d’immersió lingüística i evités la tercera hora de castellà, serví a ERC per a presentar una victòria en clau nacional al seu electorat, contraposant la seva postura a la bel·ligerància de Ciutadans, que intentà d’aprofitar el debat sobre la LEC per introduir el debat sobre la immersió lingüística.
Amb l’aprovació per part del Parlament de Ciutadella de la LEC, es tanquen més de tres anys de procés. A partir d’ara, el Principat començarà a aplicar una llei pròpia d’educació que compta amb el rebuig unànime dels representants del professorat.
Motius del ‘no’ a la LEC per part dels sindicats d’ensenyants
Competitivitat
La Llei aborda la millora de la prestació des d’una òptica competitiva. Amb l’augment de la capacitat d’elecció de centre i la categorització d’aquests centres segons els resultats acadèmics de l’alumnat, i la vinculació d’aquests ítems al finançament que reben, es pretén augmentar la qualitat de l’educació a partir de criteris molt semblants als de la competència de mercat.
Equiparació del sistema públic i concertat
La LEC defineix el sistema català d’educació com un sistema integrat en igualtat de condicions per l’escola pública i la concertada. Així, es passa a percebre el servei públic d’educació com un servei amb dues modalitats, amb l’objectiu de garantir la “llibertat d’elecció” a les famílies. Amb aquesta nova definició, l’escola pública perd el paper legal de preeminència que fins ara havia tingut.
Empresarialització dels centres educatius
La LEC preveu un reforçament de l’autoritat dels equips directius i una retallada d’atribucions dels claustres de professors, reforçant també els aspectes més gerencials. Alhora, capacita els centres públics per cercar vies de finançament complementàries a partir de convenis amb altres institucions o empreses privades. Aquesta novetat permet l’entrada amb força del sector privat en el disseny sobretot de les activitats de Formació professional.
Equiparació salarial entre professorat de la pública i la concertada
Fins ara els salaris que la Generalitat pagava al professorat de l’escola concertada eren més baixos que a l’escola pública. Aquesta mesura pretenia garantir la capacitat de l’escola pública per atraure el professorat més qualificat. Amb la LEC, les escoles concertades rebran per professor el mateix salari que es paga al professorat de la pública. Això suposa, segons els sindicats d’ensenyants, augmentar la capacitat de contractació de l’escola concertada, ja que pot completar aquests salaris per atraure el professorat més qualificat.
**>> L’APUNT
Tres vagues**
L’aprovació de la LEC ha comptat amb l’oposició de tots els sindicats d’ensenyants del Principat, els quals, en el curs de les mobilitzacions, han convocat tres vagues i una aturada parcial. Les vagues del 14 de febrer de 2008, 13 de novembre de 2008 i 19 de març de 2009 van suposar la paralització de la majoria de centres educatius i manifestacions amb desenes de milers de participants.
El moviment vaguístic va obtenir com a resposta una campanya conjunta del departament d’Educació i part dels mitjans de comunicació que pretenia desprestigiar els convocants acusant-los de perjudicar les famílies i de gaudir de privilegis laborals diferents a les de la resta de treballadors, sobretot del sector privat. Malgrat que la vaga no era per reivindicacions de tipus salarial, la campanya d’alguns mitjans va calar en part de la opinió pública, repetint així l’estratègia duta a terme amb altres moviments vaguístics com el de TMB o el moviment antiBolonya. Altres propostes mediàtiques llançades pel Departament d’Educació, com l’escurçament de les vacances d’estiu i l’avançament de l’inici de curs, no han estat alienes al procés que ha enfrontat sindicats d’ensenyants i la conselleria dirigida per Ernest Maragall. Tot plegat, ha estat fortament criticat per molts sectors vinculats a l’educació, en considerar que en tot aquest discurs bastit per la conselleria i altres sectors aliens primaven els objectius economicistes per damunt de les necessitats pedagògiques.
