El passat mes de març van tenir lloc cinc jornades de vaga en el sector de l’educació. Som conscients que aquestes protestes, en forma de tancament de les escoles i instituts, afecten significativament les vides de les famílies i també als infants, ja que durant cinc dies, bastant seguits, les activitats escolars esdevenen irregulars o en algunes ocasions, irrealitzables.
Les dues primeres jornades de vaga van tenir un seguiment considerable i les manifestacions dels primers dos dies arribaren a xifres de 15.000 persones. A més de les manifestacions es van organitzar piquets al matí, talls de vies i concentracions per les principals capitals de comarca catalanes.
Quines han estat les demandes? Les 6 jornades de vaga han estat una resposta al:
- Menysteniment vers el col·lectiu docent en el fons i la forma de la negociació de les condicions laborals. Reclamen una taula de negociació en què estiguin representades totes les parts. Per exemple el col·lectiu d’interins i substituts a través de les seves plataformes com la PINDOC o la PIC. Actualment aquestes plataformes no estan a les meses de negociació. I aquest va ser un dels col·lectius més actiu en les mobilitzacions dels març.
Les 6 jornades de vaga han estat una resposta a:
- L’increment de la precarietat laboral dels treballadors a les escoles i instituts i a l’augment de les externalitzacions. Que impedeixen garantir uns serveis públics de qualitat. Entre un 40% i un 60% del personal de les escoles de mitjana, en els centres de màxima complexitat els percentatges són més elevats els mestres i professors són temporals, tenen contractes precaris.
*
La manca d’inversió en recursos humans i materials que no dona resposta a les necessitats reals dels centres educatius. S’ha traduït els darrers anys en la proliferació d’empreses privades i l’externalització dels serveis que han dinamitat per dins les escoles públiques i les condicions de treball del personal docent i d’atenció educativa.*
TEEI, Tècnics d’Educació Infantil, Vetlladors, Personal d’atenció a l’alumnat per a la inclusió, personal de cuina, personal d’administració i monitors de temps educatiu de migdia i menjador.
Les 6 jornades de vaga han estat una resposta a:
- Les elevades ràtios. La ràtio és el número d’alumnes que cada professor ha d’atendre a dins de l’aula. Podent arribar a 20 a la bressol, 25 a la primària, 30 a la secundària. A moltes escoles, aquestes ràtios excessives, molt per sobre de les ràtios en països del nostre entorn, dificulten l’atenció a la diversitat de l’alumnat i l’atenció individualitzada que tant reclama el Departament d’ensenyament. Sobrecarregant d’esforç i hores de treball extra al poc personal disponible a les escoles.
Les 6 jornades de vaga han estat una resposta a:
- L’autoritarisme del Departament d’ensenyament actualment el Sr. Josep Cambray d’ERC, dirigeix el departament absoluta manca de diàleg amb els treballadors, manca de debat i bloqueig de participació en els debats tant pel que fa al currículum docent, com als canvis de calendari, com d’altra normativa laboral en la qual s’impedeix la participació dels representants dels treballadors i dels col·lectius implicats. Denunciem que els nous currículums estan essent elaborats per empreses i fundacions privades i no hi ha una participació ni un consens plural i representatiu.
Les 6 jornades de vaga han estat una resposta a:
- L’autoritarisme de les direccions dels centres educatius que en aplicació del Decret de plantilles han destruït la borsa de treball pública i ha permès l’entrada a través d’entrevistes de treball de personal afí als seus projectes però amb 0 capacitat crítica i menys anys d’experiència docent. Aquest autoritarisme promogut pel departament, ha limitant la democràcia als centres de treball i ha estès en alguns centres un sistema de regnes de taifes o petits “cortijos” propensos a la corrupció i a la privatització dels llocs de treball públics.
Les 6 jornades de vaga han estat una resposta a:
- La sentència del TSJC què es carrega la immersió lingüística a catalunya i obligarà a augmentar les hores de castellà en front del català. Deixant el català en una situació encara més precària en un dels pocs ambients on encara gaudia de certa protecció, ja que en molts centres no s’aplica la immersió a la pràctica. Tot això amb la col·laboració per part del propi departament d’educació de la Generalitat del Sr. Cambray.
Per aquests motius, evidenciem i denunciem que l’Administració Educativa ignora els professionals de l’educació, els infants i els joves, i ignora també les seves famílies plantejant qüestions i mesures que s’allunyen molt del treball diari que es realitza als centres educatius.
Per tots aquests motius la comunitat educativa del sector públic va sortir al carrer i va fer 5 jornades de vaga en un context de mobilització per la fixesa ja iniciat el trimestre anterior.
No hem d’oblidar que les vagues del març van ser un èxit perquè veniem d’un cicle de mobilitzacions iniciat els mesos d’octubre i novembre en el qual la COS va participar activament juntament amb les plataformes de treballadors com la PIC i la PINDO. En defensa de la fixesa dels llocs de treball en els serveis públics.
En alguns barris i poblacions s’han organitzat també, assemblees de famílies i estudiants en suport a la vaga educativa que han ajudat a contra-restar la ofensiva mediatica del Departament contra els mestres i la propaganda anti-sindical.
Des de la COS defensem que és necessari organitzar-se en sindicats perquè som associacions estables de suport mutu, en defensa dels interessos de la classe treballadora que fem front a la destrucció dels serveis públics i als abusos de les direccions i del departament en els centres de treball. Som treballadors que des d’uns objectius compartits lluitem per la reducció de la temporalitat i la millora de les condicions de treball als centres educatius.
Cal sindicar-se sí, però no a qualsevol sindicat. Dins de la comunitat educativa hem anat sembrant la llavor i hem anat estenent la Sectorial d’Educació de la COS -uns dos-cents afiliats- per tots els Països Catalans. Treballem per portar propostes a les assemblees docents, informar companys i organitzar les mobilitzacions dins i fora dels centres.
Perquè participar en un sindicat com la COS implica comprometre’s i ser actiu en la defensa dels drets dels treballadors. No tenim alliberats que ens facin la feina i no som partidaris del sindicalisme de delegació, que implica la negociació en despatxos fora de l’abast de les assemblees de treballadors, sinó que defensem un sindicalisme comunitari i participatiu. En el que s’impliquen els treballadors afectats per la precarietat. Així, treballadors abusats, precaris, acomiadats formen part de la nostra organització. Són persones que no renuncien i que no volen vendre’s ni a ells ni als seus germans per un plat de llenties.
Durant 40 anys els sindicats dels règim del 78: CCOO i UGT, ens han venut per un plat de llenties, han anat desplegant la seva estrategia de pactes i de renúncies. Excloent cada vegada més i més als joves, als precaris, als aturats, als falsos autònoms, als treballadors del sector de les cures, als treballadors subcontractats. Amb els seus pactes i renúncies, que són acords molt ben pagats per l’estat, amb subvencions i privilegis, ens han abocat a la temporalitat de les reformes laborals, a més divisió de la classe treballadora en benefici de les Empreses de Treball Temporal, a l’acceptació d’acomiadaments i EROs, a la rebaixa de les condicions dels convenis col·lectius o la seva desaparició i a l’acceptació de les seves condicions d’esclavatge.
Els seus pactes i renúncies es dissenyen i s’acorden en el marc espanyol de relacions laborals. I des de fa 40 anys comparteixen amb la patronal espanyola els mateixos objectius de pau social i divisió de la classe treballadora. Entre els dos, entre el sindicalisme del pacte i de la renúncia de CCOO – UGT i les patronals, han fet un motlle per conformar els treballadors i treballadores dels Països Catalans. Per mantenir-nos sotmesos amb unes lleis laborals penoses, per mantenir-nos aïllats i desinformats amb uns sindicats invàlids. I ens mereixem molt més.
Els treballadors i treballadores dels Països Catalans necessitem una estratègia nova per defensar els llocs de treball, el repartiment de la riquesa, l’increment salarial dins d’una nació oprimida, colonitzada. Una estratègia oposada al pacte, a la renúncia i al sindicalisme de delegació que ens ofereix el marc espanyol. Necessitem una estratègia de confrontació i una organització sindical que l’acompanyi. Afiliar als desobedients i a les valentes per plantejar lluites concretes que puguem guanyar.
Si a Madrid se signa la llei Iceta per impedir la fixesa de les plantilles, amb l’acord dels sindicats del règim del 78, als Països Catalans hem de poder plantejar una confrontació prou exitosa com per superar aquesta llei o qualsevol altre que ens aboqui a la misèria i a la destrucció dels serveis públics.
Si se signen reformes laborals que condueixen a l’esclavatge a milers de persones, hem d’organitzar els treballadors dels Països Catalans, de les indústries químiques, de l’alimentació, els treballadors dels transports i dels comerços, els treballadors de l’hostaleria, sota unes mateixes consignes per què ho puguem impedir. I per això necessitem organitzacions sindicals que no facin el motlle, sinó que vulguin trencar-lo.
Per això, des de la Sectorial d’Educació de la COS, volem aprofitar aquest 1 de maig per a difondre entre les afiliades, entre els treballadors i treballadores avui presents,que la nostra aposta per millorar no només la nostra feina, sinó per a millorar les escoles públiques dels Països Catalans passa per la organització del sindicat, i en l’agrupació a la COS de més persones que sumin mans per a aconseguir uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes.
Visca la lluita de la classe obrera
* Sectorial d’Educació de la COS, Coordinadora Obrera Sindical. Intervenció a l’acte de l’1 de maig de 2022 a Barcelona.
