La poma té més d’un cuc
No ha sigut mai cap secret: molts ho denunciàvem amb insistència i, fins i tot, algunes sentències judicials ho corroboraven. Però fins que no ha esclatat la crisi amb totes les seus misèries, fins que els drames humans dels desnonaments, de l’atur o de les penúries econòmiques no han ocupat portades de periòdics i telenotícies; fins que tot això no ha passat, no s’ha pres consciència de l’abast de la corrupció i del grau de podridura del sistema polític -i econòmic- en què vivim.
És probable que la reducció del pastís a repartir haja esquerdat lleialtats i haja encoratjat traïcions i tot això haja repercutit en els processos judicials. En tot cas, ni que siga per acumulació, la percepció ciutadana és que està eixint a la llum tot allò que es va agranar sota la catifa durant els anys de bonança.
Per no confondre aquesta percepció amb una mena de catarsi col·lectiva, cal no oblidar que la proliferació de les causes per corrupció no respon a cap voluntat d’esmena del propi sistema. De fet, l’alarma social que existeix no s’ha traduït en enduriment de penes o augment de recursos per a la persecució del delicte, dues mesures que, d’altra banda, són les habituals en qualsevol altre assumpte que cause “alarma social”. En tot cas, la millor prova que la persecució de la corrupció no passa d’un maquillatge molt superficial és que el cost polític d’aquests casos és molt limitat, i guarda més proporció amb la capacitat del contrincant de treure’n profit que no en la gravetat dels fets -demostrats o no.
Siga com siga, després de trenta anys, ningú no pot dubtar -amb arguments- que un cuc habita aquesta democràcia que havien venut com a exemplar. I segurament no està sol. Hi ha un altre tipus de podridura que, de moment, no ha rebut l’atenció que és mereix.
El periòdic El País va desvetllar fa uns dies que Emilio Hellin Moro, l’assassí de Yolanda González Martín, era un dels “principals assessors del Servei de Criminalística de la Guàrdia Civil”. El mateix periòdic afirma que aquest individu “participa en investigacions judicialitzades sobre terrorisme i delinqüència, imparteix cursos de formació a agents d’aquest cos, de la Policia Nacional, al Ministeri de Defensa, als Mossos d’Esquadra, dóna conferències i cobra pels serveis del Ministeri de l’Interior. […] També assisteix com a pèrit a l’Audiència Nacional i a nombrosos jutjats de diferents ciutats espanyoles”.
Per si cal refrescar la memòria, Yolanda Gonzàlez fou assassinada el 1980 a Madrid després d’haver estat segrestada a la porta de casa i torturada. El Batallón Vasco Español en va reivindicar l’assassinat i va al·legar que la víctima formava part de l’organització ETA, quan, en realitat, pertanyia al Partit Socialista dels Treballadors. Emilio Hellin, juntament amb altres membres de Fuerza Nueva, fou detingut i jutjat. Dels 43 anys de presó, només en va complir catorze. Ara treballa per al Ministeri de l’Interior. I no som molt malèvols si ens preguntem, des de quan?
Més a prop de casa, hem tingut casos semblants d’aquesta complicitat entre els aparells de l’Estat i l’extrema dreta. No fa molts anys vam poder saber que la Levantina, l’empresa de seguretat del dirigent d’España 2000, realitzava cursos per a la policia local de València. Així mateix, més d’una operació judicial contra grups ultres ha acabat demostrant els vincles amb l’administració.
De fet, aquests dies hem tingut notícia també de l’assassí de Miquel Grau. Aquest jove alacantí fou assassinat el 6 d’octubre de 1977 amb només 20 anys, quan estava encartellant cartells de la Diada. Una rajola llençada des d’una finca l’encertà de ple al cap provocant la seua mort al cap d’uns dies. Miguel Ángel Panadero Sandoval, militant de Fuerza Nueva, fou condemnat a 12 anys de presó per homicidi consumat, però al cap de dos anys eixia indultat pel president Adolfo Suàrez. Ara, com ja va destapar El Temps fa uns anys i aquests dies ha reaparegut en premsa, treballa com a procurador a la ciutat de València.
No ha sigut mai cap secret que la Transició espanyola fou un canvi “perquè tot continuara igual”; però està vist que la democràcia formal que vam obtenir a canvi de “passar pàgina” no va implicar mai una assumpció d’un mínims valors democràtics. O, potser, que allò que ells entenen per democràcia no té res a veure amb el que nosaltres entenem?
