La relativitat relativa

Tot és relatiu. Res no es pot jutjar perquè totes les opinions són vàlides encara que no estiguin justificades i – per cert – si hi estàs en contra ets un intolerant. Perquè totes les opinions són respectables! No hi ha volta de fulla. Aquesta és una reacció típica dels ignorants i dels mercenaris de l’status quo quan es troben acorralats en la lluita dialèctica. Aparentment transporten el debat fora dels paràmetres polítics on qualsevol posició, sempre que vagi en la bona direcció, és acceptable.

El capitalisme postmodern ho ha fet molt bé i pel què sembla va guanyant la partida; de la mà del multiculturalisme asèptic i el relativisme ha aconseguit despolititzar-ho tot i plantejar la seva hegemonia com un fet inherent a la societat, sense marxa enrere. Fukuyama i Goebbels van del bracet vaticinant la fi de la història i la lluita de classes. Eviten a tota costa la visualització d’aquesta lluita però sobretot tenen urticària a qualsevol tipus de conflicte. Quan la corrent és favorable no cal obrir les veles per arribar a bon port; prefereixen l’absorció per capil·laritat de tot l’ideari dominant a la dialèctica. Per l’instant van guanyant. No obstant això, el conflicte és la raó de ser de la democràcia i del socialisme, és clar que només a partir de la superació de les contradiccions es pot evolucionar cap a una societat millor. Per això i per moltes coses més és preocupant veure com a vegades caiem de quatre grapes en el parany que porta a despolititzar la lluita i a ser ostatge de la política gestionària. Intentem justificar o pacificar els nostres anhels per fer-los més digeribles, pensant que així arribaran a més gent. Bons exemples de tot això són algunes de les posicions sorgides al caliu de les discussions polítiques entorn a les conteses electorals o les consultes sobiranistes. En aquest sentit faríem bé d’aprendre de l’actual pragmatisme i rumb sense nord dels antics partits comunistes europeus i no deixar-nos portar pel vals que se sent. No es poden relativitzar les nostres posicions polítiques amb l’excusa de socialitzar el nostre discurs entre la població (tietes incloses), perquè sinó a la llarga és molt probable què el nostre discurs sigui abduït i buidat completament de continguts. Es pot donar el cas que el sistema acabi fent seves les parts menys conflictives del nostre discurs deixant de banda aquelles més punyents i d’arrel més democràtica. Només cal mirar que ha passat amb les lluites contra la segregació racial, algunes lluites feministes o gran part de l’ecologisme. Per fer arribar el nostres missatge de projecte rupturista i transformador a la majoria de les classes populars no hi ha dreceres. És ara, quan l’independentisme està de moda i els voltors electoralistes el sobrevolen, que hem de visualitzar el caràcter socialista i revolucionari de la nostra proposta.