L'altra cara del juliol del 36

L'altra cara del juliol del 36

izard

A casa nostra, tots els estius són calorosos, però n’hi ha hagut alguns més calents que altres. I un dels més calents de tots -no estem parlant, és clar, de temperatura- va ser el del 1936. Tot i que sobre aquell estiu s’ha escrit molt, la majoria de treballs tenen a veure estrictament amb el fet bèl·lic -amb les violències de tot gènere- o polític. Però a banda d’aquests esdeveniments, protagonistes del període, durant aquells primers mesos de la guerra civil també “se había intentado construir una sociedad antagónica de la anterior, libre, equitativa y fraternal”.

Reconstruir aquest procés de creació d’un nou món és l’objectiu de ‘Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros’, el treball de l’historiador Miquel Izard centrat en “el inverosímil verano del 36 en Cataluña” i que ha publicat Virus editorial. En el títol del seu llibre, en Miquel l’Izard ha volgut homenatjar ‘Recuérdalo tú y recuérdalo a otros’, el resultat del treball d’en Ronald Fraser en la seva tasca de reconstruir la història de la guerra civil partint del testimoni de més de tres-centes persones. Com en l’obra d’en Fraser, l’Izard ha volgut també recolzar el seu treball en el de nombrosos testimonis de caràcter divers, però si en Fraser va recórrer a l’entrevista, a la creació de fonts orals, l’Izard ha fet ús de l’empremta escrita que han deixat alguns dels protagonistes, tant siguin aquests persones populars com anònimes.

Per al president Companys, el 19 de juliol va morir “un passat d’angúnies” i el crític i assagista Alexandre Cirici hi captà una petja general “d’alliberació. Que tots els grups que sentíem que fins llavors havien posat traves al desenvolupament de les nostres estructures, havien creat les condicions per les quals ells mateixos havien desaparegut del mapa”. Les tragèdies humanes foren presents i el llibre les descriu i les analitza. Alhora, però, s’obria tot un món de possibilitats, on valors recolzats en la justícia podien ser els principis rectors de les noves relacions econòmiques i socials. Aquesta eufòria creadora dels primers temps tot ho revolucionà. Per posar només un parell d’exemples, la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada significà la incorporació a l’educació d’un model d’escola mixta i de noves propostes pedagògiques; la dona, per la seva banda, pogué acollir-se a una legislació que, segons el periodista i historiador Frank Jellinek, era la més lliure per darrere només de la de la URSS. Ara bé, malgrat aquests avenços formals, la mentalitat de la població no canvià d’un dia a l’altre; els canvis en qualsevol legislació tenen aquestes mancances.

Però l’estiu s’acabà i vingué l’hivern, i amb ell es recuperà “la sensatez, […] para no alarmar a la pequeña burguesía y a las potencias europeas que alardeaban de democrátas y, se suponía, debían dar su apoyo a la república”. Així, tot i que és de justícia reconèixer la capacitat transformadora dels inicis, la majoria dels canvis impulsats durant els primers mesos foren reduïts a reformes menys substancials. Aquest retrocés va ser fruit de l’actuació dels responsables del conjunt de forces polítiques i sindicals, que tallaren les ales a aquella primera força creativa inicial i desactivant l’espontaneïtat que per en Miquel Izard era el motor de la revolució.