Les mentides de la reforma laboral han de donar força a la vaga general
Poques expressions hi ha més clares de la disparitat d’interessos entre els treballadors i el capital que les lleis laborals. Aquestes normes estableixen el terreny de joc i les regles que demarcaran les possibilitats d’actuació de cada treballador i cada empresari, establiran que pot reclamar cada un, i sobretot, quina part del resultat del treball li correspon a cada part, és a dir, com es reparteix el pastís de la producció de l’empresa.
El Govern espanyol ha aprovat la sisena reforma laboral, entre proclames que aquesta sí (per fi) que reduirà la temporalitat i la precarietat, “ajudarà a crear ocupació” fent més “competitiva” l’economia espanyola, i alhora farà “més flexible” un mercat “massa rígid i car”. El discurs oficial ha estat repetit mil i una vegades pels mitjans de comunicació oficial, per polítics, economistes, alts càrrecs del Banc Central i ministres, però no deixa de ser una proclama legitimadora d’una reforma laboral que no ha estat ni pensada ni aplicada per reduir l’atur, i molt menys per acabar amb la temporalitat. Una simple lectura del text legal ens descobreix que la nova normativa simplement facilitarà l’acumulació de més capital i poder en mans de la classe capitalista, en detriment dels drets i capacitat adquisitiva de la classe treballadora.
El discurs oficial bombardeja la població proclamant que l’acomiadament és “massa car” al establir els 45 dies, quan les pròpies xifres del Ministeri de Treball espanyol determinen que es va pagar una indemnització mitja de 19 dies per any treballat al 2008, ja que els empresaris ja apliquen massivament i fraudulenta els contractes temporals (8 dies per any treballat), i són uns artistes en les mil i una formes de la nova precarietat, que afecta a becaris, contractes en formació, falsos autònoms o treballadors sense permís de residència, que finalitzen el contracte amb un cost zero. El diagnòstic és fals, doncs l’acomiadament no és ni de lluny “car”, però la recepta corresponent interessa massa al capital, la nova reducció general del cost de l’acomiadament a 33 dies.
El Govern espanyol i la patronal també protesten davant d’un mercat laboral “massa rígid”, demanant eufemísticament “flexibilitat”. Però en gratar una mica les seves paraules es pot descobrir que reclamen poder deixar sense aplicació els convenis col·lectius, baixant salaris que ja havien estat pactats, poden canviar arbitràriament horaris i torns als empleats, i facilitant la mobilitat geogràfica del treballador, que en ares de la productivitat i la competència capitalista ara podrà treballar a Lleida, i demà a Madrid, per la setmana que ve prestar els seus serveis a Salamanca.
Els discursos oficials amaguen el que la població hem de tenir ben clar. La reforma laboral és una agressió sense precedents als drets de la classe treballadora en aquests 30 anys de monarquia constitucional espanyola. Abarateix substancialment les indemnitzacions per acomiadament, facilita els tancaments d’empreses amb els acomiadaments objectius, dóna arbitraris drets a l’empresari per no aplicar convenis col·lectius, reduir salaris que ja han estat pactats i canviar els horaris, dona noves possibilitats de contractes precaris juvenils amb salaris de misèria, i deroga les darreres restriccions que tenien les ETT.
Aquestes mesures ens afectaran en el dia a dia a gran part de la població. Cap treballador en restarà al marge, doncs a tots ens han reduït a cop de decret molts dels drets que van costar anys de lluita i suor de guanyar.
Per tant, ningú pot restar al marge de la protesta. Qui es mantingui passiu no deixarà de ser un aliat del capital, i no evitarà que la reforma laboral també li precaritzi la vida. La vaga general no només és necessària, sinó imprescindible davant d’una agressió històrica als nostres drets, i tots els treballadors hem de ser ben conscients del que ens juguem; els nostres drets i els dels nostres fills.
