Entrevistem Pavlos Antonopoulos, membre de la Coordinadora de Sindicats de Treballadors, Sindicats d’Estudiants, Grups de Solidaritat amb Refugiats i Migrants de Grècia i membre del Front Anticapitalista Antarsya.
Ets membre de la Coordinadora de Solidaritat amb Refugiats i Migrants. Ens pots explicar com va sorgir la Coordinadora i quina feina fa?
Em dic Pavlos Antonopoulos i treballo com a professor de secundària en un institut públic. La creació de la Coordinadora es va plantejar en clau de solidaritat de classe, en vista que el nombre de refugiats anava creixent dia a dia, i que no hi havia estructures públiques per a rebre i assistir els milers de persones arribades principalment a través de la mar Egea. Així, doncs, la intervenció immediata de suport i apoderament estava esdevenint una tasca humana imperativa. Alhora, l’existència de la tanca d’Evros feia de l’accés marítim l’única opció possible per a aquestes persones perseguides, la qual cosa ha causat l’ofegament diari de dotzenes de nenes, dones, homes i persones grans. Per a nosaltres, l’única solució per a impedir l’assassinat de milers de refugiats era desmantellar la tanca. Vam considerar que aquesta era una de les tasques més importants del moviment popular, i vam decidir organitzar-nos en aquest sentit.
La vostra Coordinadora es refereix tant als refugiats com als migrants. Quina n’és la raó? Quines diferències hi ha pel que fa a les condicions de vida i drets d’unes i altres a Grècia?
La nostra Coordinadora no diferencia les persones que arriben al nostre país en diferents categories. Són la UE i el Govern grec els qui les separen, segons els acords que tenen signats. Els refugiats econòmics fugen de casa seva, a conseqüència de les polítiques imperialistes aplicades als seus països, que els han empobrits i han fet que els resulti impossible romandre-hi, però aquestes persones no estan reconegudes com a refugiats. De manera que, en virtut del nou acord signat entre la UE i Turquia, seran retornades a Turquia. Per a l’aplicació d’aquest acord, Grècia reconeix Turquia com a país segur, cosa que no fa cap altre país de la UE. És per això que els refugiats són classificats i separats entre els que tenen dret a demanar asil i els que no en tenen, i aquests últims són retornats a Turquia, on són directament empresonats.
Tenen agència els refugiats i migrants? Hi poden dir la seva pel que fa a la gestió de la «crisi dels refugiats»? Com decideixen i expressen la seva voluntat i les seves necessitats? Com s’organitzen? Tenen els seus representants?
Ningú no està interessat en l’organització dels refugiats, i és clar que no tenen la possibilitat de reclamar els seus drets de manera organitzada. Aquesta és una de les raons principals per les quals vam crear la Coordinadora: per tal d’ajudar els refugiats a organitzar-se i, juntament amb ells, reclamar de manera ferma els seus drets. Les ONG, per contra, limiten la seva acció a proporcionar menjar i a les qüestions essencials per a la supervivència dels refugiats, res més. En nombroses ocasions hi hem tingut conflictes, ja que se senten ofeses per la nostra intervenció i han intentat aturar-nos, de la mà del govern i dels mitjans, que se senten molestos amb la nostra acció.
Els refugiats ho han deixat clar en nombroses ocasions: «No volem aigua, no volem menjar, volem l’obertura de les fronteres». Quina és la manera més bona d’aconseguir que s’acabin per obrir les fronteres? S’hauria d’establir alguna mena de coordinació internacional per engegar una campanya destinada a forçar l’obertura de les fronteres?
El dret dels refugiats a decidir el seu país de destí està consagrat en la Convenció de Ginebra sobre els Refugiats. Els governs de la Unió Europea, tot i ser responsables, juntament amb els EUA i l’OTAN, de la guerra a l’Orient Mitjà i de la misèria dels països africans, impedeixen als refugiats exercir el seu dret legítim a triar el seu país de destí construint tanques per tot Europa i recloent-los a Grècia i, ara, també a Turquia. Es tracta d’una qüestió que afecta els treballadors i els pobles de tots els països d’Europa, que han de lluitar per tal d’obligar els seus governs a obrir les fronteres i a fer front als racistes i feixistes que, amb el suport dels governs europeus, estan impulsant aquesta política.
Quines són les teves perspectives de cara als propers sis mesos? Com creus que evolucionarà la «crisi dels refugiats»?
Després de la negativa dels governs de la UE a obrir les seves fronteres i rebre aquestes persones que estan patint, estem intentant organitzar aquesta realitat amb l’objectiu de prestar-los tota la nostra assistència. En primer lloc, lluitem per exigir el compliment del principi de non refoulement i per evitar la devolució dels refugiats a Turquia. En segon lloc, estem lluitant pel tancament dels camps de concentració establerts pel govern per tot el país, i per permetre als refugiats tenir una vida normal, de la mateixa manera que la resta d’habitants d’aquest país. En tercer lloc, lluitem pel reconeixement dels drets dels refugiats en igualtat de condicions: dret a treballar i mateixes condicions laborals que els treballadors grecs, i dret a unes condicions de vida humanes. Per últim, estem lluitant per la retirada de l’OTAN i el FRONTEX de la mar Egea, en tant que són l’origen de la guerra i de les intervencions imperialistes en les zones circumdants (Síria, Líbia, etc.).
Pel que fa a la solidaritat internacional, als Països Catalans s’han organitzat moltes iniciatives per recollir menjar, roba i diners per a portar-los directament o enviar-los a Grècia, i són molts els voluntaris que hi estan anant a prestar ajuda. Quina és la manera més bona de procedir, al teu parer? Quina opinió té l’esquerra revolucionària grega sobre aquestes mostres de solidaritat internacional(ista)?
Si bé és cert que els treballadors del nostres país han vist els seus sous enormement retallats en els darrers anys, a causa de les polítiques del Govern grec derivades de la decisió de la UE i de l’FMI, i que la taxa d’atur ja supera el 25% de la nostra mà d’obra, el poble grec presta diàriament assistència i suport als refugiats en la seva batalla per la vida. És per això que cal que el conjunt de treballadors dels països europeus organitzin un moviment de solidaritat fort, per tal de posar fi a les intervencions imperialistes en la zona, perquè s’obrin les fronteres als refugiats i per forçar un canvi en les polítiques impulsades pels països de la UE, contràries als treballadors i a les classes populars. Per aquest motiu, vam organitzar una gran manifestació a la frontera grecoturca, per pressionar ambdós governs a enderrocar la tanca. Igualment, hem establert contactes amb els sindicats turcs i hem signat una declaració conjunta a la ciutat turca de Kessani, per tal de sumar les nostres forces en aquesta direcció. També estem intentant desenvolupar un moviment contra la guerra, organitzant trobades i manifestacions per tot el país, exigint la finalització de la guerra, el tancament de les bases militars de l’OTAN a Grècia, la retirada de l’OTAN de la mar Egea i el final de les intervencions imperialistes a la zona.
Quin és el teu parer sobre les ONG d’Idomeni, el port del Pireu, etc.?
En termes generals, el que fan és ajudar el Govern, ja que assumeixen les tasques i obligacions que li pertoquen, per la qual cosa reben uns avantatges econòmics per organitzar i proporcionar ajuda humanitària. D’altra banda, impedeixen que la gent organitzada en sindicats i col·lectius mostrin la seva solidaritat i ajudin els refugiats a organitzar-se per si mateixos per lluitar juntament amb els treballadors grecs pels seus drets. Estan actuant en col·laboració amb el govern, el qual està prohibint les nostres intervencions, per diferents vies, entre les quals hi ha les mesures repressives, ja que ens amenacen amb actuacions judicials, com ha passat recentment al port de Pireu. Tanmateix, nosaltres insistim a continuar amb la nostra lluita i no tenim intenció de cedir davant les pressions. Organitzem la nostra resistència a través de concentracions i manifestacions organitzades de manera conjunta amb els refugiats, on exigim que es respectin els seus drets, informem els refugiats d’aquests drets, i els ajudem a organitzar-se en el moviment contra la guerra.
Algunes paraules sobre la composició dels grups de solidaritat del port de Pireu, d’Idomeni, de Lesbos…?*
A nosaltres ens resulta molt difícil intervenir a Idomeni, perquè l’únic objectiu de les persones allà reunides és que s’obrin les fronteres. I això és quelcom que nosaltres no podem fer. Això es podrà aconseguir, si actuem de manera conjunta. La gent s’hi queda, perquè tenen esperança que arribi un dia en què els europeus decidiran obrir les fronteres. Creiem que això no passarà, llevat que, entre totes i tots, els obliguem a fer-ho. El que sí que hem fet a Idomeni ha estat prestar la nostra ajuda als refugiats per traslladar-se a Tessalònica, a participar en les manifestacions per l’obertura de les fronteres. En el port, en canvi, la nostra intervenció és més eficaç. Ja hi hem organitzat dues manifestacions juntament amb els refugiats, els informem diàriament de qüestions del seu interès i els donem suport. A les illes, també hi estem donant suport, i hi intentem protegir-los dels atacs feixistes i de les polítiques governamentals.
Què és el que l’esquerra anticapitalista grega i els moviments socials grecs volen que fem (si és que hi tenim alguna cosa a fer)?
Que construïm entre tots un moviment de solidaritat que reivindiqui els drets dels refugiats, un moviment contra la guerra que s’oposi a les intervencions imperialistes a la zona, un moviment que denunciï les polítiques de la UE, els EUA i els governs locals, així com els governs de Turquia, Qatar i l’Aràbia Saudita, que són part del problema.
Última pregunta: l’Acord UE-Turquia va ser aprovat amb el suport dels 28 estats membres i l’està aplicant un govern suposadament d’esquerres. Quina és la teva valoració política sobre la posició de Syriza i, per extensió, de l’esquerra europea?
Aquest Acord és un acord miserable que, a la pràctica, nega els drets dels refugiats recollits fins ara en diferents convencions internacionals. Milers de refugiats estan atrapats a Grècia i Turquia, i es veuen obligats a viure en condiciones miserables; estan sent expulsats de Grècia a Turquia, on alguns d’ells s’estan suïcidant, mentre la resta és empresonada, i veuen com les seves esperances per una vida millor s’esvaeixen. Es tracta d’un acord inhumà. Syriza, en acceptar aquest acord, torna a demostrar que no té res a veure amb l’esquerra i que, per tant, no està legitimada per parlar en el seu nom. Els treballadors europeus no poden confiar en aquest tipus de governs. La nostra única esperança està en les nostres lluites, en els nostres sindicats, en la nostra fe en una societat sense explotació, sense guerres, sense refugiats.
