El perill de veure una il·legalització rere l’altre és que, a la fi, la societat podria immunitzar-se vers la repressió. I que acabi no escandalitzant-se per allò que és extraordinari.
Per sort, no és el cas del tancament del diari Egunkaria. Set anys després que els jeeps de la Guàrdia Civil irrompessin a la redacció central del diari basc a Andoain (Guipúscoa), les protestes per la seva il·legalització encara són vives. Tant com és de viu el judici contra cinc dels aleshores directius del rotatiu.
Entre ells Martxelo Otamendi, el cèlebre director de l’única capçalera escrita íntegrament en èuscar. Otamendi acaba de concloure una mini gira de conferències, dins l’anomenada Setmana Pro Egunkaria dels Països Catalans.
València, Barcelona, Palma i Girona han estat, cronològicament, les seves aturades. I a totes elles s’han omplert les sales i s’han esgotat les cadires per sentir el testimoni de Martxelo Otamendi.
Durant la seva visita a Palma, Otamendi explicà el surrealisme que ha protagonitzat el cas des del primer dia. “Per una banda, ha de quedar clar que fins i tot la pròpia Constitució espanyola estableix que només es pot tancar un diari en estat d’excepció”, explica Otamendi. O sigui, que se salten la seva pròpia legalitat.
“A més a més”, continuava el periodista, “l’acusació de que Egunkaria era part d’ETA és absolutament falsa. I no tan sols per que ho digui jo, sinó per que, evidentment, ningú no ha dut cap prova al judici que així ho demostri”.
Otamendi continuà criticant la manca de cap tipus d’indici contra el diari. “Del registre de ca meva s’endugueren coses tan perilloses com una mongeta de metall decorativa que m’havien regalat uns agricultors. També es feren amb molta documentació de Fórmula 1, un esport que he cobert periodísticament. I mai m’han tornat un autògraf d’Airton Sena que en tenia”. També s’endugueren vincles amb la lluita armada, com un llibre de l’escriptora Pilar Urbano, un altre de Bernardo Atxaga o un volum sobre balenes.
Otamendi, tranquil però contundent, utilitza la ironia en xerrar dels registres. Ara bé, el to canvia quan explica les tortures paleses en mans dels agents de la Guàrdia Civil. “En arribar a Madrid em digueren clarament: “Oblidat de la Constitució i de la democràcia. Això és un viatge de cinc dies, i cada jornada és més dura que l’altra”.
Potser pensaven que Otamendi declararia ràpidament, que s’inventaria noms i accions per no ser torturat. Per la por humana i comprensible a ser torturat. Per ventura pensaren, de fet, que un simple periodista cantaria ràpid, si ja abans ho havien fet amb curtits militants d’ETA.
La realitat, però, és que les coses amb Martxelo Otamendi no sortiren com esperaven. Tal com el periodista ha explicat públicament i denunciat judicialment, fou torturat. Li aplicaren el macabre mètode de la bossa. No el deixaren dormir en tres dies. L’humiliaren forçant-lo a agafar postures sexuals. I a més a més, fou motiu de maltractament homofòbic.
I després de tot això, què? Els cinc dies incomunicat tan sols l’han encombrat en el panorama comunicatiu basc. Dirigeix un diari, Berria, continuador del tancat Egunkaria. Fins i tot l’endemà de la intervenció policial ja sortia als quioscs un exemplar d’Egunero, diari de combat (quatre fulles en blanc i negre). “Mentre estàvem a presó, els periodistes d’Egunkaria donaren una lliçó de responsabilitat i compromís”. Aquella nit ja hi havia nou diari.
Ara, tan sols queda una sentència per tacar el cas Egunkaria. En mitjans judicials de Madrid es dona per descomptada l’absolució, tot i que sense la corresponent compensació econòmica per haver liquidat l’empresa editora d’Egunkaria. L’Estat torna a perdre, però ho volen disfressar a la seva manera.
