El caràcter vertebrador de la tradició marítima a la Mediterrània està fora de tot dubte. Els ports han constituït històricament eixos nodals de redistribució econòmica, galvanitzadors tecnològics i pols culturals de primer ordre, objecte d’estratègies sociopolítiques i econòmiques locals o globals.
De la funció eminentment comercial hem transitat en poques dècades, precisament les que assenyalen el zenit de la desindustrialització i de la crisi sobrepesquera, a una recrudescència de l’explotació dels mars i oceans en tant que àrees exclusivament connectives, fet que perfila un nou i preocupant escenari: les activitats integrades de consumisme capitalista vinculades estretament al turisme creuerista i que poc tenen a veure amb l’economia productiva.
I és aquí on les grans empreses navilieres fan la part del lleó, ja que aconsegueixen, d’un sol tret, acumular amplis marges de benefici empresarial mitjançant la concentració de l’oferta hotelera, hostalera, d’oci i, de retop, de ferm control sobre una plantilla de personal subaltern amb difusos drets laborals. Al capdavall, un paradís de la discriminació salarial i un lloc on la sindicació és inútil o inclús perillosa.
Així, trobem en els creuers hotels, restaurants, bars, discoteques, activitats d’esbarjo, tendes, casinos, instal·lacions esportives, etc. Els agents implicats també inclouen operadors dels terminals i dels ports, consignataris terrestres, etc. Fet i fet, aquests darrers són els únics que poden transvasar, directament o indirecta, part dels ingressos del negoci cap a les poblacions receptores en forma d’ocupació en serveis portuaris, transport i guiatge de passatgers o despeses puntuals en el petit o mitjà comerç. El balanç s’entoixa clarament negatiu per als destins massius del turisme creuerista que, a més a més, no solen ser ciutats amb drassanes que se’n puguen beneficiar de la indústria i la construcció naviliera.
Aquest panorama afecta pregonament les capitals litorals dels Països Catalans (Barcelona, Palma, València i Alacant) que tornen a veure, alienes en un primer moment al procés, com formen també part de les mutacions recents de les estructures empresarials i dels models turístics en el si d’un context creixent de mundialització del negoci creuerístic.
L’explícita premissa consumista, és a dir, la concepció de les ciutats portuàries com a bé d’ús «ràpid», una espècie de fast cities, transforma els ports en productes secundaris, no rendibles més enllà de l’expedient publicitari. El negoci està palmàriament en la singladura, en l’urbs flotant. No hem d’oblidar que l’interés lògic de les navilieres és que els clients no es gasten a les ciutats el que poden gastar-se a bord.
Tot plegat se suma a un seguit de dades alarmants sobre els costs mediambientals de l’afluència de creuers. El 2017, i el fenomen no ha fet més incrementar-se com més va més (podria ser que fins a un 15% anual!), ens oferia xifres esfereïdores sobre la pol·lució de partícules sòlides i d’òxids de sofre i de nitrogen directament relacionats amb el pas dels creuers a Barcelona, primer port d’Europa en tràfic de grans creuers, i sisé a escala planetària. Palma tampoc no es troba sana i estàlvia, encara que els valors no són tan preocupants. I el mateix pot dir-se de València i, en menor mesura d’Alacant, que s’afegeix darrerament a la dèria de captació creuerista, com la resta de ports, especialment de l’esponerós mercat xinés.
Les primeres mesures polítiques per pal·liar els efectes d’aquesta contaminació addicional, tardanes i exclusivament per la via de la fiscalització, han començat a Barcelona, però encara es troben en les beceroles. No queda palés del tot si es tracta de taxes finalistes que ajuden a implementar una futura i necessària agenda de descarbonització. Estem doncs ben lluny de poder afirmar de ciència certa si l’increment del gravamen ambiental dissuadeix o no les navilieres, però és evident que la mera «fiscalització» barcelonina constitueix el millor símptoma, en termes mèdics, d’un «diagnòstic sense tractament», això és, del reconeixement del problema, però no de la seua solució a curt, mitjà o llarg termini.
