L’Ironman, entre l’èpica i el negoci
Dintre del triatló, cursa que combina les disciplines de natació, ciclisme i carrera a peu, existeixen diferents distàncies. Per a qualsevol triatleta que ha completat les distàncies esprint, olímpica o fins i tot l’anomenada B (mig Ironman), existeix un somni, un repte al qual haurà d’arribar per tal de sentir-se un triatleta complet, acabar un Iron Man. De la mateixa manera que un corredor a peu es marca l’objectiu de córrer una marató, el nadador una gran travessia o el ciclista alguna de les mítiques i emblemàtiques cicloturistes; el triatleta sempre contempla l’horitzó d’aquesta cursa composada per tres segments: 3800 metres de natació, 180 km amb bicicleta i la distància d’una marató corrent (42km 195m).
La relativa joventut d’aquest esport ha provocat que a nivell organitzatiu la situació siga una mica caòtica, de fet el nom d’ Ironman es correspon al d’una franquícia internacional, una empresa privada que organitza aquests grans esdeveniments esportius arreu del món, de manera que totes les competicions de triatló de llarga distància que no estan organitzades per Ironman no gaudeixen de prestigi. Tot això acompanyat d’una campanya de marketing amb el seu merchandaising corresponent.
Les federacions estatals i internacionals de moment s’han limitat a organitzar curses de menor distància, prestant una especial atenció als triatlons de distància olímpica, sense tractar de competir amb la franquícia. De la mateixa manera que la fórmula 1 la distinció entre federacions esportives i el negoci privat de les franquícies que impulsen els esdeveniments no està gens marcada.
Aquest passat 14 d’octubre s’ha celebrat el més important de tots els Ironman, aquell al que únicament es pot acudir acreditant marca, l’Ironman de Hawai. Si acabar un Ironman ja és excepcional, classificar per a Hawai és encara més extraordinari, únicament els triatletes que s’hi dediquen o aquells populars amb una condició física extraordinària tenen la possibilitat de participar en aquesta mítica cursa.
En aquesta ocasió el guanyador masculí fou l’austríac Pete Jacobs amb un temps de 8 hores i 18 minuts, mentre que en categoria femenina la guanyadora fou la nordamericana Leanda Cave amb un temps de 9 hores i quinze minuts. En aquesta ocasió el basc Eneko Llanos, un dels favorits en edicions anteriors, va haver d’abandonar a causa d’una lesió a l’últim segment de carrera.
Caldrà veure en un futur si la gestió d’aquests triatlons extrems continua a mans de franquícies privades, o bé la celebració d’aquests esdeveniments s’obre a noves entitats i institucions, de manera que esdevinga quelcom més accessible per a la creixent família dels triatletes.
