Lleida també existeix
En la neollengua del batlle Hereu la qüestió es resumia així als diaris de Barcelona: “Aquesta ciutat creix quan té somnis”. Dit en català: per fer crèixer la ciutat i amb ella els comptes corrents de les constructores i les immobiliàries, cal que els barcelonins visquin en un somni, és a dir, que ignorin la realitat.
Atès que Jordi Hereu ha demostrat amb una capacitat admirable que no té un bri de seny que el diferencïi de l’inquietant Joan Clos cal emboirar les ments dels barcelonins amb el típic cofoïsme olímpic per poder renovar el mandat. Atès que la burgesia del país demostra dia a dia una incapacitat absoluta per desenvolupar i diversificar l’economia productiva, caldrà fer una gran operació especulativa “a la catalana”. Si es pot fer brollar parcs temàtics de la terra erma per què no es podrà fer uns jocs d’hivern a Barcelona?
És així com avui dia els catalans de les pedres en fan pans. I els miracles especulatius rivalitzen amb la llengua catalana i la jota com un dels factors de cohesió nacional que ens permet veure amb claredat que els Països Catalans no tan sols existeixen a les nostres ments, ans també a un nivell molt més material. A cop de pelotazo i façana va crèixer la Barcelona olímpica. A cop de pelotazo i façana creix la València de la Copa Amèrica, el Palau de les Arts i la visita del papa.
La cobertura de premsa ha estat aquest cop força escèptica. El dubte metòdic prové de la incapacitat generalitzada per a comprendre, malgrat el pas dels anys, en què consistia el Fòrum de les Cultures. I és un error, per què en això rau precisament la força del projecte: organitzar el pelotazo al voltant d’una cosa sobre la qual els barcelonins no hi entenguin un borrall. Al més pur estil dels trilers de la Rambla, organitzar l’estafa a gran escala davant l’esguard estorat d’una població que ignora absolutament en què consisteixen uns jocs d’hivern. Amb un mundial de futbol, per exemple, no ens la clavarien: sabem molt bé de què va això. El risc de fer una cosa assenyada tal com tirar endavant la candidatura Lleida-Pirineus consistia precisament en què, potser, a Lleida en saben alguna cosa sobre els esports d’hivern. Hagués estat perillosíssim posar al seu abast uns jocs d’aquest tipus. Caldria muntar un espectacle ben organitzat a l’estil Barcelona’92. Però la realitat ha demostrat que és molt més intel·ligent fer una cosa ben gasosa que mai ningú no pugui arribar a entendre: com el Fòrum, però a la neu. És a això al que es refereix Hereu quan diu que un dels punts forts del projecte és “la il·lusió dels ciutadans”. Com diu clarament el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, il·lusió és, entre d’altres coses, un “error d’interpretació d’una dada o un contingut sensible o mental”, un “error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença”.
Amb la candidatura Barcelona-Pirineus s’ha perdut, però, una oportunitat històrica per a la construcció nacional dels Països Catalans: permetre a Lleida, capital natural de la Catalunya que fa rafting i cues al telesquí, tastar la dolça mel de les concessions municipals, les comissions inconfesables, el papanatisme mediterrani de les ciutats “obertes al mar” i el voluntarisme olímpic.
