Llengua i política, més que un club
A principis d’aquest mes de desembre, un cop el ministre espanyol J. I. Wert va presentar el seu esborrany de llei educativa, des de diferents entitats catalanes a nivell educatiu, social i cultural es va mostrar una oberta oposició a una llei que contempla la marginació quasi total de la llengua catalana al sistema educatiu, no sols del Principat de Catalunya, sinó també de les Illes Balears i el País Valencià, territoris en els que la situació d’aquesta no era precisament bona abans de l’esmentat esborrany.
Des del món de l’esport el posicionament més significatiu, tot i que no l’únic, ha vingut de la mà de la principal entitat esportiva dels Països Catalans, la corporació futbolística FC Barcelona. Abans de que el club emetés cap comunicat, va ser un dels jugadors més carismàtics de la plantilla, Carles Puyol, qui va mostrar el seu recolzament a la plataforma Som Escola a través de la xarxa social Twiter. Posicionament que li ha suposat nombroses crítiques a l’Estat Espanyol, però del qual ell no s’ha retractat.
Seguidament fou el mateix club el qui emeté un comunicat públic en favor de l’actual sistema d’immersió lingüística a l’escola catalana com a model de cohesió social. Per últim, en unes declaracions que semblen poc espontànies, ha segut el jugador emblema del club i per molts considerat el millor futbolista del món, Lionel Messi, qui ha fet unes declaracions en aquest sentit.
És poc freqüent un posicionament institucional tan clar i contundent en el club de Barcelona pel que fa a qüestions polítiques, tot i que no és un fet aïllat. Sota la presidència de Joan Laporta també es va donar un suport explícit a la iniciativa del Correllengua, que reivindica la unitat de la llengua catalana. Aquest suport provocà importants crítiques dintre i fora del Principat, amb el repetit i buit argument de que no s’han de mesclar esport i política.
El context, social i polític a l’actualitat és un altre, la creixent reivindicació al Principat del dret a decidir, ha fet del posicionament de la corporació esportiva catalana un acte menys comprometedor. De fet no ha suposat un atac al status quo principatí, el FC Barcelona ha justificat el seu comunicat argumentant que es tracta d’una qüestió de país, una qüestió sobre la qual no es pot restar al marge. El que caldria preguntar als dirigents del Barça és si la sanitat pública, l’educació pública, la dependència i tants altres serveis socials que estan patint brutals retallades amb conseqüències dramàtiques per a importants sectors de la població, no són qüestió de país.
En els altres grans clubs de futbol dels Països Catalans, com no podia ser d’altra manera, no ha existit cap posicionament públic respecte a aquesta qüestió, Espanyol, València, Llevant, Mallorca; les directives d’aquests clubs s’han mantingut fidels a la norma, tantes vegades vulnerada quan els convé, de que no cal mesclar esport i política. La resposta doncs ha vingut a nivell d’afició, com és el cas de la pancarta apareguda al camp del Llevant el passat dia 9 en el partit contra el Mallorca, en la que es podia llegir el lema Sí al Valencià.
Els clubs de futbol, en la immensa majoria dels casos, estan dirigits per membres de la burgesia local del lloc on radiquen, són rars els seus posicionaments polítics i, quan ho fan, sempre reflecteixen el sentir de gran part de la classe dominant d’un territori. No és d’estranyar per tant que el València CF vestira a finals dels setantes i principis dels vuitantes amb la senyera amb blau, en el context de l’anomenada Batalla de València. Tampoc és casual ara que el Barça adopte aquest posicionament, com tampoc que la imatge projectada pel Reial Madrid siga la d’un club defensor de les essències del nacionalisme espanyol.
Els grans clubs de futbol, empreses sovint lucratives, no són més que un mirall de les classes dominants del seu territori i qualsevol dels seus posicionaments no és precisament atzarós. Considerar el gest del FC Barcelona com a quelcom més del que és no deixa de ser una errada. El Barça efectivament és més que un club (com també ho són el València o el Reial Madrid), però potser ho és en un sentit diferent al que es puga pensar. En el moment que veiem algun poderós club de futbol posicionar-se de forma contundent en alguna qüestió de caire social podrem pensar que els clubs de futbol estan canviant, un canvi que inevitablement també s’haurà produït prèviament a nivell de societat.
