Mals records universitaris
El súmmum dels despropòsits en matèria d’ordenació i regulació del territori l’he llegida en una resenya de l’article que porta per títol “La década prodigiosa del Urbanismo Español 1976 – 2006”, publicat al periòdic Levante. En una primera part fa una relació del total d’habitatges construïts per província espanyola i per període, per més endavant contextualitzar eixes dades en el marc polític i econòmic. L’article quasi passaria desapercebut sinó fos perquè conec l’autor de primera mà, Eugenio Burriel, conseller d’Obres Públiques i Transport al País Valencià entre els anys 1989 i 1995, catedràtic de Geografia a la Universitat de València i professor, del qui escriu, en aquesta mateixa universitat.
Passaré per damunt sobre el volum de xifres que empra per centrar-me en els mecanismes que han regit l’edificació al País Valencià. Les dades són esgotadores, però podria resumir-les en una: a l’Estat espanyol s’ha edificat el doble a la dècada 1997 – 2006 que en la seua dècada predecessora. La incredulitat apareix en defensar la figura de “l’agent urbanitzador”, que neix de la mà de la Llei de regulació de les activitats urbanístiques (LRAU), creada del puny del mateix Burriel. Farem memòria recordant que el 1995, el PSOE perdia les eleccions a les Corts Valencianes i finalitzava la legislatura encetant la històrica i nefasta LRAU. Aquesta llei ha esdevingut de bon tros el fet més vituperat i criticat, pel seu efecte devastador sobre el territori del País Valencià, en cimentar milers i milers d’hectàrees amb el suposat propòsit d’abaratir els preus de l’habitatge i aportar riquesa. Explicava Burriel a les seues classes (no sé si ho continuarà fent), que l’origen de l’alt preu dels habitatges radicava en l’alta demanda i la baixa oferta, provocat per una llei urbanística en aquell moment desfasada i sobretot poc flexible.
La LRAU que va crear tenia precisament com a objectiu primordial abaratir els preus dels habitatges, desfent el coll d’ampolla que evitava que es construïren tants habitatges com demanda existia. No entraré a avaluar els efectes ambientals de la llei que donarien per un altre article, però si l’efecte pervers que ha provocat sobre les treballadores. Burriel en aquest cas féu seua la màxima d’Adam Smith, la mà invisible del mercat lliure s’encarrega de repartir les riqueses i regular el mercat. I, efectivament, podem constatar com l’efecte ha sigut precisament el contrari i a les dades m’encomane. A la ciutat de València entre els anys 1990 i 2006 el preu de l’habitatge s’incrementà un 320%*; mentre que el metre quadrat entre el novembre del 2004 i el 2005 va augmentar un 30%*. Un dels actors culpables ha estat precisament “l’agent urbanitzador” (figura estrella a la LRAU) a qui vostè té tanta devoció, afavorint uns nivells d’especulació sense precedents, un col·lapse absolut del mercat immobiliari, un increment dels preus de l’habitatge desorbitat i una corrupció que ha esguitat a totes les administracions en tots els seus estaments i nivells.
Així que senyor Burriel, enlloc de culpabilitzar el PP de tots els mals, quan arribe la Setmana Santa faça penitència, entone un mea culpa en públic i poses al mateix nivell que el PP en despropòsits urbanístics. A més li recorde, senyor Burriel, que més del 15% del total dels habitatges* dels Països Catalans estaven desocupats en aquell moment, així que no hi havia cap necessitat de “produir-ne” més, sinó en garantir el dret a l’accés de tots els i les treballadores en unes condicions dignes, estatalitzant el recurs del sòl enlloc de la liberalitzant-lo.
* Precarietat en l’habitatge a la ciutat de València. (2006) Assemblea Comarcal de l’Horta. Endavant.
