Més que un club
Si analitzem el principal antagonisme futbolístic de l’Estat, aquell que contraposa al Barça i al Reial Madrid, possiblement reconeixerem dos sentiments identitaris contraposats.
Però si traslladem aquesta anàlisi a casa nostra és on podem observar altres fenòmens que possiblement ens passen inadvertits i que potser responen a altra lògica, la dels desequilibris territorials.
El món del futbol no deixa de ser un mirall, un reflex de la societat en la qual s’insereix, aquest mirall ens mostra la insignificança social que a la nostra terra tenen equips com el Nàstic de Tarragona, la UE Lleida, l’Atlètic Saguntí, l’Olímpic de Xàtiva o el Maonès. En molts casos aquest “més que un club” o les diferents justificacions políticosocials que donem per dir que som d’aquell equip o de l’altre, no fan més que reforçar aquestes tendències centralistes i polaritzadores inherents al sistema socioeconòmic, de manera que de forma inconscient estem reforçant les bases superestructurals d’aquestes desigualtats.
Partint d’aquesta reflexió no sembla agosarat afirmar que Barcelona i la seua àrea metropolitana han crescut en detriment de les seues perifèries, com ha passat de forma matisada a València, o bé com en el cas més clar de Madrid respecte a la resta de Castella.
El futbol no faria més que reflectir aquesta realitat social, una realitat que els aficionats al futbol reforcem si abandonem els equips petits, i un oblit que de manera involuntària traslladem a les nostres poblacions i comarques. Sovint sense adonar-se tenim tics centralistes dels quals el futbol no deixa de ser la punta de l’iceberg.
Potser tota aquestes reflexions no es tracten més que de cabòries derivades d’una nova derrota fora de casa del Manises CF, aquesta vegada al camp de la UE Paterna per u a zero.
