Milà, entre l'Inter i el Milan

Milà és, avui per avui, l’única ciutat europea que pot presumir de tenir dos clubs campions d’Europa. L’Inter i l’AC Milan es reparteixen les simpaties dels milanesos sense que en l’actualitat es pugui establir una clivella política clara entre ambdós clubs.

Tot i així, antigament, tots dos defensaren concepcions força diferents del futbol malgrat compartir club d’origen.

Aquest club compartit era el Milan and Cricket Football Club, nascut el 1899, sota la influència anglesa que afectava les zones industrials com la Llombardia. Aquest primer Milan incloïa únicament jugadors anglesos i italians i fou precisament la negativa a acceptar futbolistes d’altres nacionalitats la que acabà propiciant una escissió al club i el naixement de l’Internazionale Milano.

L’Internazionale sorgí el 1908 oposant-se a l’anglofília i al nacionalisme del Milan Cricket and Football Club, que fruit de la italianització del seu nom es convertí, coincidint amb l’escissió, en l’Associazione Calcio Milan.

L’Internazionale, doncs, es caracteritzà, des de la seva fundació, per la seva voluntat d’aplegar al seu si jugadors procedents d’arreu del món convertint-se en una autèntica selecció internacional de Milà. Tot i que aquesta idea podia portar al puixant moviment socialista, identificat amb l’internacionalisme, en adoptar-lo com a club de referència, el que succeí fou que el nou club fou recolzat essencialment per la petita burgesia del nord d’Itàlia i per les classes més benestants milaneses. Malgrat que l’Internazionale comptava també amb el suport d’alguns simpatitzants comunistes aferrats a l’imaginari que transmetia el nom del club, fou l’AC Milan qui obtenia un major suport entre els sectors populars, sobretot entre la classe treballadora local, formada en bona part per immigrants procedents del sud.

El feixisme i Mussolini
L’ascens de Mussolini i del seu Partit Nacional Feixista al poder canvià profundament la identitat de l’Internazionale. Els feixistes trobaven que el nom del club era “molt poc italià” i, sobretot, que evocava la Internacional comunista, enemiga acèrrima dels camises negres. És per això que el Duce obligà a l’Internazionale a fusionar-se amb un petit club milanès, la Unione Sportiva Milanese, i adoptar el nom de Società Sportiva Ambrosiana, en referència a Sant’Ambrogio, el patró de la ciutat de Milà.

Mussolini havia canviat la idiosincràsia del club obligant-lo a abandonar un nom de clara inspiració internacionalista per adoptar-ne un d’evident reminiscència catòlica. De fet, l’Internazionale va haver d’abandonar també els seus colors per adoptar una samarreta blanca amb una creu vermella amb el fascio littorio, el símbol del partit feixista, al bell mig de la creu cristiana.

Bona part de l’afició de l’Internazionale, sobretot aquella d’arrel més popular, es negà a acceptar el canvi de nom i de colors, i partit rere partit animava els seus jugadors al crit de “Forza Inter!”. Aquesta insistència provocà que la federació de futbol acceptés, el 1931, la recuperació dels colors originals i una nova denominació pel club: Associazione Sportiva Ambrosiana-Inter. El nou nom s’allargaria fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, quan la derrota del feixisme feu desaparèixer la imposició en la denominació i el club passà a anomenar-se, de nou, FC Internazionale Milano.

Si bé el feixisme trasbalsà la vida interna de l’entitat, esportivament aquesta aconseguí èxits notables: tres scudettos i una copa italiana, un fet que li valgué moltes vegades a l’Ambrosiana ser considerat un equip feixista. No en va jugava amb una creu cristiana i el símbol feixista a la seva samarreta -un equipament que va recuperar la temporada 2007-2008 en ocasió del centenari del club però sense el logotip feixista.

La postguerra convertí l’Internazionale en un gran equip tant a nivell italià com europeu. Naixia ‘la Grande Inter’ que amb Helenio Herrera al capdavant guanyaria les dues úniques copes d’Europa del club, els anys 1964 i 1965. En convertir-se en un equip victoriós provocaria que l’Inter guanyés terreny al seu gran rival com a equip més popular de Milà. Tot i així, des d’un punt de vista ideològic, el naixement dels primers grups ultres a les grades del Guisseppe Meaza contribuïren a identificar l’Inter com un club ubicat més aviat a la dreta mentre que l’AC Milan continuava situat majoritàriament a l’esquerra.

L’arribada de Berlusconi
El palmarès dels dos equips milanesos encara era comparable fins a l’arribada de Silvio Berlusconi al capdavant del Milan, el 1986. De fet, fins i tot podria dir-se que era favorable als interistes, ja que si bé tenien tots dos dues copes d’Europa, l’Inter no havia jugat mai a la serie B, la segona divisió italiana, cosa que el Milan hagué de fer en diverses ocasions.

La figura de Berlusconi transformà l’AC Milan i convertí un club en hores baixes en un dels més triomfants d’Europa. El magnat de la comunicació, a més, utilitzà la popularitat que li donà arreu d’Itàlia la presidència del club per impulsar una nova força política conservadora, Forza Italia, d’evidents reminiscències futbolístiques. Berlusconi transformà així la imatge de l’AC Milan, un club tradicionalment popular i d’esquerres. Representant la dreta més rància, Berlusconi provocà que l’extrema dreta, fins a aleshores limitada a Milà a l’afició de l’Inter, es fes un lloc a les graderies de San Siro.

Curiosament la presidència de Berlusconi, que ha dretanitzat l’AC Milan, ha provocat que la percepció de l’Inter hagi basculat lleugerament cap al centre, amb un president, Massimo Moratti, que tot i ser un magnat del petroli, políticament està més aviat identificat amb el centre-esquerra. El fet que l’AC Milan s’hagi convertit, amb Berlusconi a la presidència, en l’equip símbol d’un règim conservador i corrupte ha propiciat que alguns afeccionats de l’Inter ho aprofitin per intentar vincular el club a una identitat d’esquerres. És el cas de la Comuna Baires, un grup de teatre i escriptura que ha realitzat nombrosos actes culturals en col·laboració amb el club, amb alguns dels seus jugadors i amb intel·lectuals d’esquerres italians. Tot i així, el seu punt de consens és més aviat l’oposició a Berlusconi i les seves idees internacionalistes no es deixen veure entre les grades interistes, que continuen aplegant ultres feixistes que posen en qüestió aquesta pretesa identificació de l’Inter amb l’esquerra italiana.


Graderies a la milanesa

El 1975, quan l’activitat armada de les Brigate Rosse sacsejava Itàlia, a les graderies de San Siro hi aparegué la pancarta d’un nou grup d’animació milanista. El seu nom era una autèntica provocació per a les ments benpensants de l’època: Brigate Rossonere. L’afecció milanista havia estat tradicionalment d’esquerres i el primer grup ultra italià, la Fossa dei Leoni, havia sorgit al seu si el 1968. Tot i una tradició situada més aviat a l’esquerra, des de l’arribada de Berlusconi a la presidència, l’extrema dreta també s’ha fet un lloc a les grades milanistes. Ara bé, les graderies on l’extrema dreta milanesa sempre ha tingut molta força són les interistes. El 1969 naixien els Boys San, un grup de marcat caràcter feixista i racista, que té molt bones relacions amb el grups ultres de la SS Lazio i de l’Hellas Verona FC, probablement els tres equips italians amb uns ultres més obertament d’extrema dreta.

Balotelli o el racisme al futbol italià
Mario Balotelli, davanter de l’Inter, és un dels joves més talentosos del futbol italià. Nascut a Palerm al si d’una família d’immigrants ghanesos, fou donat en adopció a la família Balotelli a l’edat de tres anys. Mario va créixer a la Llombardia i, paradoxalment, sempre havia recolzat l’AC Milan. En ser un jugador negre, Balotelli ha hagut de suportar crits racistes de bona part de les graderies italianes. Alguns afeccionats de la Juve li cridaren “No hi ha italians negres!” mentre reproduïen també el so d’un mico quan tocava la pilota. El racisme contra Balotelli ha excedit, però, l’àmbit del futbol i el jove davanter ha hagut de suportar insults i llançament de plàtans fins i tot en un bar de Roma. Una bona mostra que el racisme constitueix un problema de primer ordre al si del futbol i del conjunt de la societat italiana.