Els seixanta foren arreu anys fèrtils en propostes revolucionàries i especialment en l’articulació de projectes d’alliberament nacional i de classe. Al Quebec, la dècada arrencava, després d’uns anys d’important agitació autonomista, amb l’ascens al poder de Jean Lesage, líder del Partit Liberal del Quebec, que inicià el que s’ha anomenat Revolució Tranquil·la (1960-1966) malgrat que fou un període on no s’hi produí cap revolució i que, com veurem, tampoc destacà per ser una bassa d’oli. I, si bé es cert que la Revolució Tranquil·la no suposà cap ruptura, cal destacar que les transformacions que s’hi produïren en els terrenys social, cultural o ideològic suposaren un trencament. Si ens cenyim a l’aspecte estrictament nacional, és durant aquests anys que es pren consciència de forma majoritària que el Quebec és una nació.
Del magma d’organitzacions de caràcter independentista i revolucionari que havien estat actuant des de mitjans dels cinquanta amb força predicació entre sectors pertanyents al moviment sindical i a la intel·lectualitat, a principis dels seixanta n’emergí el Front d’Alliberament del Quebec (FLQ). En un moment en què el conflicte nacional amb Canadà estava redefinit-se, l’aparició d’aquest projecte armat aconseguí captar l’atenció i estendre el seu discurs i la seva pràctica. La seva carta de presentació fou la nit del 7 al 8 de març de 1963 mitjançant la detonació d’explosius a tres casernes militars. La reivindicació de l’acció a través del “Manifest d’abril” exposava la seva concepció de la lluita en afirmar que la independència del Quebec només seria possible a través d’una revolució social.
L’ambient d’agitació que es vivia al Quebec anà en augment i paral·lel al del FLQ. Un dels fets més destacats es produí el 1968 en el que es coneix com a Lundi de la Matraque (Dilluns de les Porres). Un avalot es desencadenà el 24 de juny, vigília de les eleccions federals -generals- i festivitat -Sant Joan Baptista- celebrada amb una desfilada. Els aldarulls acabaren amb 290 detinguts, entre els quals Paul Rose, activista que, a partir d’aquest moment, ingressaria al FLQ esdevenint-ne un dels seus membres més destacats. De fet, una de les accions més espectaculars es produí al febrer de l’any següent, quan un explosiu destruí la Borsa de Montreal i causà una vintena de ferits. Ara bé, si per una cosa és conegut Paul Rose és per haver encapçalat un dels escamots que serviren d’argument per desencadenar la Crisi d’Octubre de 1970.
El 5 d’octubre era segrestat el diplomàtic britànic James Richard Cross amb la voluntat de pressionar el govern a accedir a una sèrie de demandes. Però la resposta del govern del Quebec no fou suficient i un altre escamot, on participava Paul Rose, segrestà el ministre quebequès de Treball Pierre Laporte. Aquestes dues accions varen ser recolzades per una vaga general que tingué forta repercussió sobretot al sector de l’ensenyament i per diverses manifestacions. Però l’execució de Laporte el 17 d’octubre fou aprofitat per l’Estat per declarar la Llei sobre les mesures de guerra i ordenà el desplegament de l’Exèrcit i la policia que registrà 3.000 pisos i locals i empresonà 450 persones, entre les quals Paul Rose, que fou condemnat a cadena perpètua com a autor material de la mort de Laporte tot i que que anys més tard se’n reconegué la seva innocència. El 1982 sortí de presó en llibertat condicional i reprengué l’activitat política impulsant el projecte informatiu L’aut’journal i militant, en les darrers temps, a la plataforma Quebec solidaire. Amb un programa polític independentista i d’esquerres que recull les propostes expressades pels nous moviments socials dels seixanta i participa dels actuals, en les darreres eleccions aconseguiren augmentar a dos els seus representants.
