[bar group="860×106"]

Mort el gos, morta la ràbia

S’ha acabat la disbauxa. Ja no podrem inflar-nos despreocupadament de Trankimazins a costa de la Seguretat Social. Ara sentirem l’efecte intimidatori de l’euro que ens cobraran per cortesia d’Artur Mas. Aquest desori s’havia d’acabar un dia o un altre. I és una llàstima, per què era molt bonic viure a la cresta de l’onada, forrant-nos a costa dels fons graciosament donats a l’administració per empresaris esforçats i impunement cosits a impostos pel comunisme imperant, no per subtil menys opressiu. Omplint les cues dels hospitals públics pel simple gust de passar un matí en unes dependències tant acollidores. Deixant els llums encesos per les nits gràcies als preus d’amic que durant anys ens han fet les elèctriques.

Però ja se sap que Artur Mas és cristià i aquesta secta no ha estat mai amiga de les festes. En canvi sent una gran passió per la salvació en tots els seus formats: “El Departament de Salut argumenta que aquesta taxa és necessària per ‘ajudar a fer més sostenible la sanitat catalana’ i evitar més retallades en el sector, un dels més afectats per les polítiques d’austeritat vinculades a la crisi econòmica” (“Un euro per recepta”, editorial de La Vanguardia, 25 de juny). Aquesta modalitat de copagament seria, per tant, una mena de Via Crucis l’estació final del qual seria, com sempre, la salvació. En aquest cas, la salvació de la sanitat pública.

“A partir del dia 1 de juliol, a l’euro per recepta s’afegirà l’augment del percentatge que paguen avui els ciutadans per cada medicament prescrit des de la sanitat pública, que oscil·larà, en funció de la renda, entre el 40% i el 60% del total, i que en el cas dels pensionistes serà del 10%”

Un bon cristià no es sacrifica pel vulgar càlcul d’oportunitat i no espera un premi per la seva rectitud. Es sent envaït per la gràcia de Déu pel simple sacrifici. És per això que no espera a veure si amb l’euret en qüestió ja es fa prou per a obtenir la redempció. Vol més sacrifici per honorar la glòria del Senyor com cal.

Des que el Salvador morí a la creu i ressuscità en un zulo poc oxigenat aquesta estratègia ha guiat les passes dels fills de Déu. I pel que fa a la qüestió de la redempció i l’arribada del regne dels cels a la Terra han fallat més que una escopeta de fira. Però en canvi han tingut una gran capacitat per obligar a la resta a transitar uns camins tant boirosos. La qüestió de la sanitat catalana està adquirint darrerament un to força wagnerià, una mena de redempció mitjançant la mort segons la qual la salvació de la sanitat pública catalana arribarà quan estigui feta un Crist i no la reconegui ni sa mare. O quan simplement desaparegui. I mort el gos morta la ràbia.


[bar group="860×106"]