Música de Consum, de Els Surfing Sirles.

Música de Consum, de Els Surfing Sirles.

surfing

Us proposo un exercici de ficció: Anem a escoltar-nos un disc com el que és. Simplement. Ni l’Uri Caballero s’ha mort ni els Surfing Sirles ho deixen. Sentim Música de Consum (Bankrobber, 13) tal i com els quatre membres del grup l’han concebut, com 12 cançons meravelloses i fosques alhora. I plenes d’alegria. Alegria d’escoltar-los de nou i d’afegir nova munició al catàleg de les cançons més sinceres, iròniques, punyents, critiques i divertides que s’han escrit al país la darrera dècada.

Temps de plorar als Sirles ja n’hi haurà, ens en sobrarà. Però qui vol plorar quan escolta el riff de guitarra de l’Uri amb el que comença el disc? Una benvinguda de catifa vermella a la festa dels difunts, al més enllà, al record, a la nostàlgia i fins a cert punt, a la redempció. Un àlbum amb menys cops directes, de donar-hi més voltes, d’anar cap a l’ introspecció i de viatge per quatre mons interiors. Uns Sirles menys canalles, on els homenatges al propi costumisme es fan a un costat per posar-se seriosos. No sempre, “Centre del Món” parla dels bars –”hem trobat el nostre temple i d’aquí ja no ens mouran”- que tan han exaltat en altres ocasions, a “Oda” toca assenyalar culpables -amb l’ajuda d’en Joan Colomo- i honrar als herois, als nostres herois dic, els que valen la pena. “Samarretes” és una cançó inevitablement Sirles, reivindicant la memòria en base a samarretes fetes caldo. Amb el mateix orgull que l’Ovidi lluïa la seva samarreta vermella, però en aquest cas són de Sonic Youth, La Célula Durmiente o Kortatu. No son grups, són postals, són records.

“La gent i jo” és la cançó més electritzant que fan els de Vallacarca des de “Watusi65”, de l’anterior Romaní, Semen i Sang (Bankrobber, 11), un tema d’adolescent inadaptat i deprimit, potser de lletra clixe però d’anfetamínic i enganxifós ritme hardcoreta. Del seu segon disc han perdut els vents i les bruixes, guanyen tonalitats folk (“Minifalda rural”) o incursions de vodevil (“El fons de la qüestió”).

Però l’esperit és allà, no mor mai. Els Surfing Sirles han seguit creant tornades màgiques, tornades que has de cridar abraçat a algú, de cors imbatibles que segueixes amb els ulls tancats i posant cara d’imbècil. Un imbècil de felicitat. No trobo una altra manera de viure “Àngel” o de posar a prova els teus pulmons amb “Cançó-Funeral” (“el ritme s’accelera, la cançó s’acaba, sento com la canta el mort dins de la caixa”). Tot això és el realment important de Música de Consum. Deixem a banda macabres coincidències, que sí, són terriblement filles de puta, però res més que això, coincidències.

Aquest disc és va fer així i aquest serà el seu llegat. I ara sí, toca dedicar-ne les darreres línies que escriurem en aquest periòdic. Sobre el que ens deixen. Els Surfing Sires han estat una banda que ha caminat a part, al seu ritme, fugint –enfotent-se- dels estereotips i que quedarà marcada com el millor retrat de la Barcelona de barri: la dels quatre amics que reunien al garatge per fotre cops de guitarra i reivindicar una cultura que no es oficial, ni folklòrica, ni moderna. Els Sirles han apallisat la Catalunya de la botigueta i el Primavera Sound i després, s’hi han pixat a sobre. A base de cançons que escoltarem tota la vida i ensenyant-nos que els millors, mai surten a la tele: Casavella, Budellam, el Verdaguer punk, en Bernardo o la Mari Sempere. La plana de Vic infestada de tripis i les bruixes del Montseny. La vida del quinto a la bodega abans que es posés de moda anar a fer vermuts a qualsevol bar amb quatre barrils penjats del sostre, i la partida a un futbolí d’alineació 3-3-4 on sempre juguen Barça i Espanyol amb les samarretes gastades. La conversa inacabable amb el savi del bar, que acostuma a ser el més borratxo, i alhora el més lúcid. Els discos dels Sirles han estat tot això. Sembla senzill, però ningú ho ha fet tant bé com ells.

De les barricades al cel (de neó del Paral·lel).