Ni la València que s’alça a les sis s’ha decantat per Vox, ni als barris amb major presència d’immigrants ha destacat el vot d’extrema dreta. Per contra, al cap i casal, les eleccions del 28 d’abril han demostrat que el vot als blocs de dreta i progressista ha estat, fonamentalment, una qüestió de classe social.
Ningú no pot dubtar que el darrer període electoral ha estat marcat per la irrupció de Vox a la política espanyola. La presència al Congreso -quaranta anys després (a)– d’una força d’extrema dreta, era una realitat amb la qual ja es comptava des de feia mesos. Malgrat això, els vint-i-quatre diputats del partit de Santiago Abascal, no han deixat de suposar una sotragada a la política espanyola, que fins ara s’havia pensat era impermeable a la penetració del populisme ultradretà.
En realitat, però, Vox ja era un element molt familiar per a l’electorat que aquest 28 d’abril va ser convocat a les urnes. Ja des de la tardor del 2018, i molt especialment des de les setmanes prèvies a les eleccions andaluses del desembre passat, la presència de Vox va ser -i és- una constant als mitjans de comunicació. Parlar tant de Vox, i fer-ho des de tants punts de vista, finalment va aconseguir alimentar, directament o indirecta, aquest partit i situar-lo tot just al centre del debat social i polític. Aquest element és molt important, ja que aquesta, sens dubte, ha estat la seua gran victòria; que el seu discurs haja aconseguit penetrar moltíssim i en molt poc de temps dins de l’electorat i, a més, amb vista a quedar-s’hi. No podem entendre d’altra manera, que en només tres anys, un partit puga passar de 47.182 vots i un exigu 0’2 de percentatge, a 2.677.173 i el 10,26 per cent de sufragis.
Altre dels grans èxits de Vox, ha estat el fet que el seu argumentari haja aconseguit travessar i condicionar, també, les línies discursives de l’esquerra. Però una cosa són els arguments i discursos i altra molt diferent que aquesta penetració s’haja transformat en vots a l’ultradreta, si més no, de la manera que aquesta haguera desitjat o previst.
Respecte això -i n’és l’objectiu d’aquesta anàlisi- es poden constatar dues fal·làcies amb les quals s’ha explicat el creixement social i mediàtic dels d’Abascal. Mentides que també han estat assumides per analistes, polítics i votants d’esquerra. La primera d’aquestes és que el vot a Vox és fonamentalment un vot que es correspon a perfils electorals de classe obrera i baix nivell d’estudis. La segona de les idees, és la significació amb la qual l’extrema dreta ha entrat als barris amb més diversitat cultural i immigració. A més d’això, en l’article també sotmetem a debat el caire de la mobilització electoral. Analitzem si l’increment de la participació es degué només a la por a l’extrema dreta, o també va haver-hi un vot en favor de les polítiques socials progressistes?
Les dades per plantejar totes tres idees se circumscriuen a la ciutat de València, per a la qual cosa hem utilitzat els resultats de les eleccions estatals de 2019 i les dades de la renda mitjana disponible per codis postals (b). A les eleccions al Congreso Vox va obtenir un 2,08% més que a les autonòmiques. D’aquesta manera, les de les Generals, resulten xifres més fidedignes per conèixer el seu votant potencial. Les dades que aporta l’Agència Tributària, són les més exactes i fiables de què disposem, pel que fa als índex de la renda dels votants.
El primer tòpic que cal combatre, perquè ha sigut una de les bases del discurs de l’extrema dreta, és que comptava amb un suport social amb profund arrelament en la classe treballadora. La realitat no és aquesta. De fet, si agafem els indicadors que proporciona l’Agència Tributària, dels quatre districtes postals més rics de València i els comparem amb els quatre amb la renda més baixa podem veure com la diferència és exponencial. Allà on hi viuen les persones més riques, els vots a Vox es disparen, mentre que a les zones de classe treballadora l’ultradreta obté uns rèdits sensiblement menors. En el cas de València, els quatre districtes postals més acomodats són: el Pla del Remei, amb una renda mitjana disponible de 50.393 euros per habitant i 24% de sufragis a Vox; el districte postal 46002, que compren els barris de Sant Francesc i part del de Xerea, amb 43.635 euros i 22,6% de paperetes; el Pla de Reial (c), amb 36.377 euros i un percentatge del 17,6 de suport; i la Gran Via, amb 34.329 euros i un 17,7 % de vots.
Si comparem aquestes zones amb les quatre que representen les rendes més baixes, constatem que el suport a Vox disminueix molt. Les zones més pobres de València són els districtes fiscals de Benimàmet (d) amb 17.616 euros de mitjana i una mitjana de 34% d’atur; el de Benicalap (e) amb 18.630 de renda mitjana; Creu Coberta (f) amb 18.847 i, per últim el de Natzaret amb 19.050 (g). Només en tres dels catorze barris que integren aquestes zones, el suport electoral a l’extrema dreta va assolir el 12,2% (mitjana de Vox a la ciutat): són els casos de Beniferri, amb un 12,3 %; el del Grau amb un 12,2% i al Camí Reial amb un 15,9%. En els onze barris restants, el percentatge de suport a Vox oscil·la entre el 9,6% d’Hort de Senabre i l’11,9% de Natzaret. Si agafem com a mostra els indicadors més extrems, representats per Benimàmet i Pla del Remei la diferència arriba als 13’7 punts.
Altre dels tòpics, que a més ha estat especialment repetit per part de l’esquerra, ha estat vincular el vot a Vox amb el baix nivell d’estudis. En aquest cas, es repeteix el mateix patró que al de l’índex de renda. Als quatre codis postals que han demostrat major suport social al partit de Santiago Abascal, els habitants que tenen estudis superiors són el 70% o més (h). En canvi, els que han mostrat més resistència a la penetració del populisme d’extrema dreta, els veïns i veïnes sense estudis superiors són majoria (i). Un exemple paradigmàtic i que il·lustra aquesta realitat, és el dels percentatge de vot a la Fontsanta, on, amb només un 20% d’estudis superiors, Vox se situa en una mitjana del 9% de suport; i a Nazaret que, amb un 18,35%, tampoc no arriba a 12%. Podem dir, per tant, i molt clarament, que l’acceptació del discurs ultradretà ha estat fonamentalment una qüestió de classe i que, al contrari del que està molt estés, han estat justament els més desfavorits els que han demostrat més clarament una actitud de resistència front la penetració dels discursos d’odi.
El segon element que hem de considerar, ha estat la minsa capacitat d’acceptació de la proposta xenòfoba a dins d’aquells barris alta proporció de població estrangera. Aquesta dada és important, ja que justament la proposta de mesures directes contra la immigració ha estat un dels eixos sobre els quals pivota el discurs populista de Vox i és el particular cavall de Troia de l’extrema dreta per entrar als barris obrers. La realitat de les dades és molt tossuda i, com en el cas de la renda, la major presència d’immigrants no explica, de cap de les maneres, un vot superior cap a l’extrema dreta. Val a dir, també, que les propostes més radicals per combatre la presència d’immigrants no van ser exclusives de Vox. En efecte, el Partit Popular també va fer bandera amb el discurs de la xenofòbia, tot i que en menor mesura que els d’Abascal, que han fet d’aquest tema un dels seus veritables* leit motivs* ideològics i programàtics.
La presència de població immigrant als barris de València és prou diversa, però aquestes diferències no anul·len la realitat que els districtes rics inclouen uns nivells molt baixos d’estrangers. Paradigmàtics són el 5’5% del Pla del Remei, el 6,6% de Jaume Roig i i el 7’2% de Gran Via i de l’Exposició. A més, els estrangers provinents de la Unió Europea són majoria a aquests, els barris acomodats (j). Als barris pobres, per contra, els immigrants representen més del 10% del total, especialment als més pobres com Benimàmet (11%), Benicalap (13%) i Ciutat Fallera (15,9%). També cal apuntar que dins d’aquests percentatges, els estrangers d’origen europeu són minoritaris. La conclusió sembla clara, la diversitat cultural no ha estat cap variable que haja facilitat un vot significatiu cap a la dreta.
Per últim, hi ha una darrera anàlisi a aportar i aquesta és la de l’orientació dels vots en els eixos esquerra a dreta. Amb una campanya tant polaritzada entre les dues possibles aliances de govern postelecccions (les del PP, Ciutadans i Vox front les de PSOE, Compromís i Unides Podem), és interessant veure en quina direcció s’ha mogut l’electorat de València. Fins a quin punt ha arribat a condicionar el comportament electoral la possibilitat d’un govern sustentat en l’extrema dreta? A les eleccions municipals del 26 de maig es reproduïran els mateixos models?
Si en les eleccions generals del 2016, els partits que havien signat l’Acord del Botànic van aconseguir un suport de 44,7 front el 52,2% de PP, Ciutadans i Vox (en aquell moment una formació absolutament marginal); a les eleccions del passat 28 d’abril, l’índex de suport del bloc progressista fou del 47,8 contra el 49,8%; és a dir, una pèrdua de suport de la dreta de 2,4 punts. Els partits del Botànic, per contra, amplien en un 3,1 el seu suport (k). Aquesta és una tendència molt interessant, si tenim en compte que, en aquestes eleccions, la participació s’ha incrementat.
En fixar-nos en el mapa de la participació i orientació del vot als blocs, podem veure que la situació ha estat significativament diferent entre les quatre zones riques i les quatre més pobres, però amb una tendència comuna, en gairebé cap barri el bloc de dretes no ha incrementat el seu suport, mentre que el bloc progressista sí que ho ha aconseguit fer a tots els barris analitzats.
Als quatre districtes més rics, la dreta trau un avantatge molt gran a l’esquerra. Amb diferències que van, des del 84,4% front el 14,5% progressista del Pla del Remei o el 77,4% davant un 21,5% a Sant Francesc. Tot i això, aquesta enorme diferència de vots no s’ha traduït en un nombre significatiu de nous votants (l). En realitat el que sí que hi ha és el manteniment d’una tendència de lleugera baixada o estancament i, si fem la comparació amb les eleccions del 2016, les dretes perden 1,7 punts en el primer cas, i 2 punts en el segon alhora que el bloc del Botànic guanya uns índexs similars: 1,8 i 2 per cent respectivament. De les quatre zones més benestants la que ha vist un augment de participació major ha estat la de Gran Via, amb un 1,2 superior al 2016. I a Gran Via, justament, la pèrdua de vots de la dreta encara és major: 2,6 quan els progressistes guanyen 3 punts.
Als barris obrers aquesta dinàmica encara és més acusada, ja que amb un increment de participació electoral major que als barris rics, la pèrdua de vots de la dreta encara és més gran. Com a exemple tenim els casos de Benicalap on, amb un increment del 2% de la participació, l’esquerra guanya 2’5 punts i la dreta en perd 0,9. Al barri de Natzaret, amb un increment també superior a la mitjana de la resta de la ciutat, el 2,3, les dretes en conjunt veuen una disminució de suport encara major, 5,6 que pràcticament recupera en la seua totalitat l’esquerra amb un 4,9 més.
És evident que el protagonisme que ha tingut Vox aquesta campanya electoral els ha proporcionat nous votants, el que és més dubtós és que aquest increment, tot i ser espectacular siga real en paràmetres de vot obrer. Per contra, tot sembla indicar que els nous votants, en general a tota la ciutat i en especial als barris més humils, s’han decantat obertament cap al vot de progrés. La tendència sembla clara, ja que allà on ha augmentat la participació, la tendència ha estat la de l’increment del vot en clau progressista, mentre les zones tradicionalment feus de la dreta com a molt han aconseguit poc més que retenir el seu suport. Així doncs, Vox hauria aconseguit resultats superlatius en les zones on el domini del Partit Popular era històricament abrumador, és a dir als barris més benestants, conservadors i classistes de la ciutat. Per contra, les propostes i l’oferta d’un programa d’aplicació de polítiques progressistes i socials, que prometia el bloc del PSOE, Compromís i Unides Podem, finalment és el que s’ha imposat als barris obrers.
Només queda en l’aire poder saber si aquest victòria s’ha degut més a la por a un possible govern conservador sustentat en l’extrema dreta o, per contra, ho ha estat per la possibilitat d’aplicació de polítiques socials que realment milloren la vida de la gent. Potser el pròxim 26 de maig tindrem més elements per eixir-ne del dubte.
______________________________
(a) A les eleccions de 1979 la coalició electoral Unión Nacional, que integrava* Fuerza Nueva,*FE de las JONS* , *Círculos Doctrinales José Antonio*, *Comunión Tradicionalista* , *Asociación de Jóvenes Tradicionalistas* i la Confederación Nacional de Combatientes* va obtenir 378.964 vots en total. El notari Blas Piñar, va eixir elegit diputat per la circumscripció de Madrid amb 110.730 vots.
(b) Per a l’anàlisi hem utilitzat el resum dels resultats electorals elaborat per l’oficina estadística de l’Ajuntament de València i les dades que facilita l’Agència Tributària de la renda bruta mèdia per Codi Postal. Tots dos documents són accessibles i es poden consultar als següents enllaços.
http://www.valencia.es/ayuntamiento/webs/estadistica/CatPub/files/Elecciones/ElecGen2019.pdf
(c) El codi postal de Pla del Remei, el 46010 integra els barris d’Exposició, Mestalla, Ciutat Universitària i Jaume Roig.
(d) Aquest integra Benimàmet (34% d’atur) i Beniferri (34% d’atur).
(e) El districte 46025 compren els barris de Benicalap (30% d’atur) i Ciutat Fallera (34’8 d’atur).
(f) Aquest codi postal ha estat un dels més difícils d’analitzar ja que el districte fiscal no coincideix amb el districte municipal i integra els barris de Sant Isidre (27,3 % d’atur), Safranar (27,4%), Favara (44,75%), Hort de Senabre (29,26%), Creu Coberta (34,1%) Sant Marcel·lí (36,6%), el de Camí Reial (26,3%) i la Torre (32,7%). Per traure les dades aquestes s’han treballat per separat.
(g) El codi postal 46024 inclou Natzaret (48,8% d’atur) i El Grau (32,11%).
(h) Jaume Roig 83,1%, Pla del Reial 81,8%, Exposició 81,2%, Ciutat Universitària 80,8%, Gran Via 80,6%, Sant Francesc 77,7% i Mestalla 69,7%.
(i) Les dades d’habitants amb estudis superiors en aquestes barriades obreres són: Natzaret 18,35%, La Torre 24,7%, Ciutat Fallera 26,1%, Sant Marcel·lí 30,7%, Benimàmet 31,3%, Hort de Senabre 36,3%, Benicalap 38%, Camí Reial 39%, Sant Isidre 40,1%, El Grau 40,7%, la Creu Coberta 41,3%, Favara 41,3%, Safranar 50,2% i Beniferri 59%.
(j) Els barris de Sant Francesc i Xeresa, tenen un 12,5 % de població estrangera, però més de la meitat provenen de la Unió Europea.
(k) A les eleccions del 2016 els resultats foren de 196.029 pels progressistes davant els 228.495 de la dreta; mentre que tres anys després, els resultats van ser de 214.228 vots front els 223.167 de PP, Ciutadans i Vox. Així doncs, el bloc progressista ha incrementat el seu suport en 18.199 vots, mentre que la dreta n’ha perdut 5.328.
(l) A Pla del Remei la dreta ha passat de 4093 vots el 2019 a 4046 el 2019, mentre que el bloc progressista ha incrementat en 91 vots,
