Ni guanyant-ho tot voldríem ser com ells
>> ESPORT ÉS POLÍTICA
Qualsevol pot guanyar. Vaig néixer a l’extraradi d’una ciutat que devorava mà d’obra immigrant per poder desenvolupar la seva economia emergent, i tots nosaltres ho teníem clar: demà se t’apropa algú per darrere i acabes al terra. El carrer no és com les pel·lícules, i el futbol tampoc. I això ho veiem totes les setmanes. Aquesta temporada no és que la lliga sigui cosa de dos equips, aquesta temporada la lliga és cosa de dues filosofies, de dues maneres d’entendre el futbol.
A la capital del regne no podien permetre ni tanta excel·lència ni tantes fites històriques assolides ni tant de catalanisme estenent-se des de la perifèria a la resta del món. És massa humiliació pels hereus de Santiago Bernabeu que una vegada, des de la tribuna del difunt camp de l’Espanyol a Sarrià va dir “Cataluña es maravillosa, lástima de los catalanes”. Així que Florentino Pérez va reunir-se amb Caja Madrid i el Banco de Santander i va presentar un projecte que “il·lusioni al madridisme” com a pedra angular per recuperar el lloc que històricament els pertany. Sonaven a l’inconscient els tocs de trompetes i clarins que anunciaven la reconquesta: havien vingut a finalitzar la tasca dels Reis Catòlics, per fi. Per fi una altra vegada cadascú al seu lloc.
Qualsevol pot guanyar; a vegades tan sols és qüestió de diners, d’arribar i de dir jo la tinc més gran que vosaltres (el talonari) i puc comprar a tothom perquè tothom té un preu. És la xuleria típica de Chamartín. És la genètica que es respira en un equip acostumat a aconseguir-ho tot per decret. Des de Di Stefano a CR9. I per això s’han passat tot l’estiu amb presentacions galàctiques, i titulars grandiloqüents, per tal de silenciar que el Barça, per història, per tradició i per estil, per la catalanitat que respira i que transmet, té un ADN propi.
Per això dic que aquest any a la lliga es juguen dues essències diferents. D’una banda l’autoritat imperialista de tots aquells que pensen que comprant a tots els comprables poden arrasar; i de l’altra els qui aposten per una senya d’identitat i un compromís amb principis que no tenen res a veure amb els valors de la borsa, el mercat i el marxandatge. D’una banda els resultadistes, els de la pegada, els que juguen a guanyar com sigui, fins i tot arribant per l’esquena, a l’últim minut, i marcant de penal inexistent; i de l’altra els de la idea de tenir la pilota, els de la persistència, els de treballar junts per superar-se individualment. D’una banda el glamour de les metxes i de l’altra la senzillesa d’Iniesta; d’una banda les cosses i els cops de colze dels Pepe de torn, prepotents impotents o impotents prepotents, i de l’altra la generositat i el sacrifici dels qui de veritat són els número 1; d’una banda els qui tracten de clonar el que no es pot pagar, i de l’altra els qui saben el perquè: perquè el Barça és més que un club.
El món d’aquest esport està ple d’aforismes: si arriba a entrar és gol, el futbol és així… i tots són veritat, especialment el que no sempre guanya el millor. No exerceixo de vident i no sé què succeirà al maig, però si que tinc clares dues coses: el que tots i totes volem, i que passi el que passi, ni guanyant-ho tot voldríem ser com ells. Visca el Barça i visca Catalunya!
