El mes de setembre de 1991 el precintament per part dels Mossos d’Esquadra de l’Ateneu Popular l’Estel de Barcelona, va ser el punt àlgid d’un procés d’assetjament polític iniciat anys abans amb campanyes d’estigmatització dels diaris La Vanguardia i El Periódico, combinades amb la violència de grups neonazis. L’Estel, un dels primers ateneus independentistes, va ser escorcollat, saquejat el seu material d’agitació i alguns dels seus socis foren detinguts. Dos anys després, Davide Ribalta, membre del Kasal Okupat de Flora a València, el centre social de referència de la ciutat a l’època, era assassinat per elements feixistes al mateix casal. La justícia en va descartar la motivació política. El 1996 un dispositiu de la Policia Nacional, acompanyat per coneguts elements feixistes valencians, desallotjava el Kasal.[1] Però aquestes experiències locals, i tantes d’altres en aquells mateixos anys, varen obrir un nou terreny de joc per a la pràctica política anticapitalista, el dels espais socials autogestionats. Espais on es combinava l’acció política amb l’oci i la cultura, que a base d’assemblearisme promovien l’autoorganització i que permetien adquirir consciència política a través de la lluita als carrers. Una gran alenada de vida i creativitat per tota l’esquerra anticapitalista i independentista dels Països Catalans després dels anys foscos de la Transició. I així ho entengueren els aparells repressius de l’Estat espanyol, la prova és la repressió constant contra aquests espais, –ja siguin okupats com llogats– tots en realitat ben humils.
Més recentment, el 2014 la Cruïlla, Casal Independentista de l’Eixample, destapava la instal·lació per part dels Mossos d’una càmera fixa en un edifici d’habitatges proper, per fer seguiments de les entrades i sortides del seu Casal.[2] Quatre anys després, l’Ateneu de Sarrià era incendiat, sense que s’hagi identificat mai els autors malgrat l’aparició de pintades nazis.[3] L’any 2020 a Castelló, el Casal Popular era incendiat també per l’extrema dreta i mesos després era dedsallotjat per la policia.[4] El 2021 es destapava la infiltració d’un policia nacional al Casal Popular Lina Òdena, de l’Esquerra de l’Eixample, en el que va ser l’inici d’una sèrie d’infiltracions en altres centres socials, com el CSOA l’Horta de València i La Cinètika del barri de Sant Andreu de Barcelona.
Constatem així que, els casals, ateneus i centres socials d’arreu dels Països Catalans hem estat sota la lupa dels aparells repressors dels estats espanyol i francès i dels seus fidels sequaços feixistes des del moment de la nostra aparició a finals dels anys vuitanta.
L’any 2011 nasquérem com a col·lectiu, la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans, una extensa trama de projectes autogestionats que s’aplegava cada any en punt del país per compartir experiències en l’àmbit local, per divertir-se i per formar-se políticament. Trobada rere Trobada, la nostra xarxa es va anar fent més gran i ambiciosa i se’ns plantejaren nous reptes organitzatius si volíem assolir les apostes polítiques que a cada trobada sortien. Per a poder-los afrontar l’any 2018 vam decidir-nos per la creació una federació, una associació legal formada per casals i ateneus. Les vicissituds de la conjuntura d’aquells anys (postprocès, governs del canvi, pandèmia de la COVID-19) no van facilitar que una entitat com la nostra, conformada per col·lectius de base, locals, assemblearis i autogestionats gràcies al treball voluntari, pogués crear aquesta eina, però, finalment ens en sortirem. L’any 2022 amb la federació de la Xarxa ja creada, encararem la nostra X Trobada de Castelló de la Plana (la primera des del 2019 per culpa de la pandèmia) amb un renovat entusiasme. En ella, un centenar de sòcies en representació dels nostres col·lectius, renovarem el nostre compromís amb la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans. Un dels objectius de la Trobada fou la d’aconseguir reforçar la nostra coordinació interna, mostrar públicament la Xarxa i atacar algunes de les problemàtiques que vivim com a espais. I la repressió política per part de les administracions públiques, disfressada sovint sota arguments burocràtics, era –i és– una de les més punyents, perquè afecta tant a casals okupats com de lloguer, a nous projectes com a històrics, amb una casuística tan diversa que va de la no concessió de permisos per fer actes al carrer fins als seguiments policials, i que, per últim, ens afecta arreu dels Països Catalans.
I és que la «tradicional» repressió política, als nostres espais s’ha anat modulant, prenent noves formes a partir dels 2000. La dinàmica iniciada pel sistema capitalista, de mercantilitzar totes les esferes de la vida, ha produït el que avui es coneix com la mercantilització de l’espai públic per part de les administracions públiques i la patronal. Aquesta aliança d’interessos, des d’una visió que combina l’explotació econòmica amb la promoció de l’ideal d’una societat harmoniosa on no existirien conflictes de classe, ha provocat que, a mesura que passen els anys i augmenta la capacitat de control i gestió de les empreses i administracions sobre la societat, els usos que es donen a les places, carrers i rambles s’hagin vist restringits amb escreix.
Lluny de garantir l’accés i el gaudi a aquest espai públic, suposadament de totes, les administracions s’han afanyat a limitar-ne l’ús. Per una banda, amb arguments falsament tècnics, com la manca d’un document, la prescripció del termini o l’afectació al trànsit viari. Per l’altra, adduint manca de permisos, d’infraestructura, per l’estat del local, per queixes d’inseguretat o soroll, les policies locals inspeccionen i sancionen econòmicament els Casals i Ateneus. Així, el que hauria de ser normal – que la gent surti al carrer a celebrar una calçotada popular, una festa major, una xerrada o a pintar un mural reivindicatiu – ha esdevingut un problema d’ordre públic.
En canvi, als macroesdeveniments promoguts per grans empreses se’ls estén una catifa vermella. Arreu es promou el negoci de la restauració amb ampliacions de terrasses, que ocupen bona part dels carrers i places, en un foment desmesurat del turisme.
La burocratització de l’ocupació de l’espai públic crea un torcebraç a cada municipi, en què els Casals i Ateneus, conjuntament amb el moviment popular, hem de conquerir cada vermut popular, cada trobada feminista, cada acte de festa major, cada acte de cultura popular. Exemples com aquests en trobem arreu en els darrers anys. A Girona, l’any passat l’Ajuntament va denegar el permís per fer un acte de Festa Major a l’Ateneu Salvadora Catà. Com a resposta, l’Ateneu va convocar una manifestació i va transportar l’acte, amb escenari inclòs, davant del consistori. Fa unes setmanes, el Casal Independentista Jaume Compte, va denunciar la intimidació i agressió de diversos socis del Casal per part de la Guàrdia Urbana de Barcelona durant la recollida de la calçotada.
Fets com aquests no són ni aïllats ni esporàdics, sinó que constitueixen una estratègia per aconseguir tenir sota control tot allò que passa a places i carrers i als mateixos espais populars, al preu que sigui. Uns espais que són d’autoorganització i refugi per a les classes populars, en què sorgeixen iniciatives de defensa del territori, de lluita antifeixista, contra les agressions masclistes, de creació de cultura popular. Per oposar-nos a aquesta estratègia, hem llançat la campanya «No ens trauran dels carrers». Per mostrar que això passa cada setmana. Per oposar-nos a aquesta voluntat institucional i empresarial de control del carrer. Per recuperar allò que ens pertany al poble treballador.
*Bernat Castro i Blai Vázquez són membres de la Gestora de la Xarxa de Casals i Ateneus.
Notes:
[1] https://www.antifeixistes.
</wbr>[2] https://alerta.cat/1531-
[3] https://www.lavanguardia.com/
[4] https://directa.cat/un-
