Aquells que treballem o intentem mantenir el lloc de treball a la construcció sabem que la façana d’un edifici és tant sols el rostre més o menys amable d’un munt de formigó, ferros i pladur. També sabem que, si les bigues de fusta es corquen, les de ferro es rovellen o les de formigó pateixen aluminosi, de res serveix arranjar-ne els caps que descansen a la façana, ja que a l’interior l’edifici segueix essent un malalt; això sí, un malalt amb la cara neta o maquillada. Fa uns dies, passant pel passeig Colom de Barcelona, he vist com els dos edificis militars de la zona hi tenen una bastida instal·lada. Sembla ser que ja toca retirar-ne l’escut franquista. La ministra Chacón està compromesa amb la memòria històrica i ha procedit a netejar-ne la façana.
Però aquells que treballem o intentem construir un futur de llibertat pels Països Catalans sabem que, darrera la nova façana dels edificis militars, segueix la mateixa patologia de fa 30 i 50 anys, això sí, amb un bon maquillatge. L’exèrcit de la no-democràcia segueix essent el garant de la Constitució Espanyola, cada vegada més qüestionada, ja no només pels qui fa 30 anys ja ho fèiem -l’esquerra independentista-, sinó pels qui la redactaren, la impulsaren i votaren. Membre de l’exèrcit n’és l’assassí de l’antifeixista madrileny Carlos Palomino, un militant neonazi que, com tants d’altres, troben en les forces armades refugi on practicar la seva violència; i militar era John Felipe Romero Meneses, l’últim immigrant mort a l’Afganistan defensant una bandera i interessos aliens a canvi d’uns papers que segurament de cap altra manera hauria obtingut; beneïda terra d’acollida la que et permet morir per ella però no viure´n legalment. I militars, de la Guàrdia Civil, són els imputats per tortures a Portu i Sarasola -petició de poc més de tres anys de presó-, i els protagonistes de l’autoatemptat de Leitza.
La senyora Chacón i el PSOE en general poden anar maquillant tant com vulguin les façanes de les casernes i de la memòria històrica, que, de ben segur, seran les podridures de les seves bigues, forjats i parets les úniques garants d’acabar amb aquests edificis, aquests ocupants i aquests maquilladors. Si el que volen és fer justícia i memòria històrica ho tenen fàcil: facin les maletes, omplint-les amb els seus escuts i galons de guerra imperial, jutgin els seus criminals i demanin perdó a les seves víctimes, les del franquisme i les de cada dia. Fins llavors no em parlin de restablir la memòria ni d’acte de normalitat democràtica ni de res similar, diguin-li, neteja de façana a la caserna, neteja de cara de la ministra.