Baaang! L’heu sentit? Tret de sortida de l’enèsima cursa electoral. Sabem que a Quim Torra ja li mouen els fils per convocar eleccions a la comunitat autònoma de Catalunya. Ho farà tres anys després de les eleccions que ens havien de dur a la independència i que ens han dut a acatar un 155 primer i a fer-lo efectiu després des de la mateixa Generalitat. Avui, els milions de votants independentistes que van materialitzar l’1 d’octubre no poden tenir cap dubte que els mantres del catalanisme d’ordre eren una concatenació de falsedats. Ni de la llei a la llei era possible una transició tranquil·la cap a la independència, ni Europa es mirava res, ni estructures d’Estat ni República efectiva. Avui la derrota manu–militari primer i judicial després per part de l’independentisme institucional és una certesa palpable, i negant-la no ens fem cap favor.
Recordeu les places plenes d’esperança durant el 2011 i com aquesta es va anar transformant de manera dual en oportunisme per a uns i frustració per a la resta fruit de l’aparició de Podemos? L’operació de renovació política que havia de transformar la societat de baix a dalt, tombar el règim del 78 i fer fora la casta, no només s’ha anat diluint com un sucre en un cafè, sinó que a més a més, ha arribat a les màximes quotes de poder institucional mai somniades, i segueixen persistint les mateixes injustícies que van originar el 15M, malgrat vicepresidències i ministeris del canvi. Les places van cridar contra la monarquia a la qual ara s’aplaudeix en seu parlamentària, ens van prometre llibertats i seguim legalment emmordassats, digitalment censurats, nacionalment esquarterats i ocupats amb les cunetes plenes de sacs d’ossos. La derrota de l’esquerra per la via de la integració reformista, és de manual.
Quina ha de ser doncs l’eina de les persones escindides d’aquests oportunistes? On poden refugiar-se les republicanes independentistes, les feministes de classe, les que només tenen les mans per capital, les censurades, les precàries, les desnonades, les víctimes de l’homofòbia i el racisme? Qui vol o pot obrir un paraigua per donar aixopluc a aquesta gent? Podríem dir que només ho pot fer qui està en posició de fer-ho. Però segurament ens tornarem a trobar amb intents d’autonomistes i reformistes de desplegar paraigües foradats amb les promeses de sempre que queden remullades quan comença la tempesta.
El dret a vaga es guanya fent vaga, deia Marcelino Camacho i el dret a votar es guanya votant, va afirmar el poble de Catalunya. D’igual manera el dret a l’habitatge es guanya exercint-lo, aturant desnonaments cada matí i ocupant cada tarda, el dret als serveis públics es guanya organitzant-se contra la llei Aragonès i denunciant cada externalització, el feminisme avança amb cada dia de vaga i cada dia fins a la següent, i el feixisme se’l manté a ratlla quan se surt als carrers a plantar batalla.
Serà d’aquestes lluites i les seves lluitadores i no pas de màgiques fórmules o perfils mediàtics, des d’on rebrotarà la llavor de la Unitat Popular. Caldrà doncs, dotar d’un programa polític aquest moviment, que més enllà de consignes de curta volada, cohesioni aquest espai polític que avui resta dispers en les seves reivindicacions. Ni totes les republicanes són avui feministes ni totes les feministes reivindiquen els Països Catalans, qui defensa l’habitatge digne no té per què saber català ni qui defensa la llengua ha d’haver defensat un portal. Però segurament tots tenen clar que dins el regne d’Espanya de les autonomies i les engrunes del règim del 78 les seves reivindicacions no poden ser realitzades. Si nosaltres no som capaces d’articular l’alternativa que els aixoplugui, algú altre obrirà el paraigua.
És aquesta la lògica que ha d’imperar en el nou cicle que surt de totes les derrotes, de la derrota de l’independentisme a mans de l’estat i els autonomistes, la derrota de l’esquerra de la mà de l’estat i els reformistes. Només si obrim un paraigua que pugui posar a cobert totes les escindides de les decepcions, podrem estar en disposició de conformar un bloc polític de referència, on el projecte polític de la Unitat Popular en sigui el pal de paller.
I això no implica sumar sigles, ni aferrar-se a personalismes ni a cares mediàtiques, això implica arremangar-se, trepitjar carrer i vincular-se al moviment popular al qual es diu voler donar veu. Deixar la retòrica de Països Catalans de paraula i articular el país des dels fets i la lluita, construir vides dignes des de l’autotutela de drets, i tenint clar que desdibuixar la nostra aposta política només pot beneficiar a aquells que negant la derrota obriran els paraigües foradats plogui, nevi o faci sol.
