[bar group="860×106"]

País Valencià

Fa 75 anys el feixisme ensenyava les seves urpes en forma de cop d’estat militar contra la legalitat republicana. Mentre l’avenç feixista s’estenia com una taca d’oli per les possessions colonials espanyoles a l’Àfrica i per la zona nord peninsular, el País Valencià es convertia en un fortí republicà fins al punt que la ciutat de València esdevingué capital de la república espanyola. Fins l’1 d’abril de 1939, quan la darrera resistència republicana fou derrotada al port d’Alacant i hagué d’emprendre el camí a un forçat exili africà, les comarques del País Valencià havien esdevingut, en temps de foscor, un exemple admirable de dignitat i de resistència. Els valencians i les valencianes, com ja havien fet entre 1705 i 1707, demostraren la seva estima per la llibertat i el seu afany de lluitar fins al darrer alè per la dignitat del seu poble i de la seva gent.

Avui, gairebé tres quarts de segle després de la dolorosa derrota de 1939, el País Valencià no és, malauradament, res més que una trista caricatura del que un dia va ser. De la dignitat i la resistència de 1707 i 1939, els valencians i les valencianes han passat a suportar la indignitat d’una classe política que a l’únic que ha demostrat saber resistir-se és a deixar el càrrec. Fins i tot, Francisco Camps, metàfora que evidencia en què s’ha convertit el País Valencià, malgrat renunciar al càrrec de president de la Generalitat (després d’haver tacat aquesta institució com mai ningú ho havia fet abans) s’ha mantingut aferrat a la seva cadira de diputat regional per tal de mantenir els privilegis judicials que es deriven del seu aforament. Amb ell, tota una colla d’aprofitats han portat aquest racó del país a una vergonya que no té precedents històrics. S’han embutxacat tants calers com han pogut, han triturat el país de nord a sud construint fins i tot a dins de l’aigua, tot això mentre pretenien destruir la cultura i la memòria republicana i resistent d’un territori que no mereix aquesta creu.

L’argument d’aquests senyorets del PP per justificar els seus excessos no era altre que la pretesa riquesa que les seves polítiques aportaven al territori. Avui aquest argument ha quedat absolutament desautoritzat. El PP no només ha enviat el País Valencià a la indignitat política i a la destrucció del territori, sinó que també l’ha condemnat a la misèria econòmica. Deute, deute i més deute per pagar els fastos d’en Paco i la Rita, amb vergonyoses concessions al Bigotes i al seu clan de sinistres personatges gürtelians, per acabar arruïnant la Caixa d’Estalvis del Mediterrani,  una CAM que sembla que ha perdut gairebé 5.000 milions d’euros (!!!) sota la gestió magistral d’aquells mateixos que presumien de generar riquesa pel país. Quina barra!

Per la dignitat del País Valencià, per aquella memòria rebel, republicana i resistent, ha arribat l’hora de parar els peus als qui volen destruir el nostre sud. I per aturar-los no n’hi ha prou amb lluitar a Dènia, a Benimaclet o a Vinaròs, cal fer-ho a cada racó dels Països Catalans, també al Principat, per evitar que aquells mateixos que ens han destruït el sud ens facin perdre el nord gràcies a les autopistes d’accés que els construeixen regionalistes disfressats de sobiranistes. Pel País Valencià, pels Països Catalans, a tots ells, cal aturar-los, ara!


[bar group="860×106"]