Al documental “Inside job” Dominique Strauss-Kahn relata com, en el moment de l’esclat de la crisi financera, es va reunir amb alguns dels gurus del neoliberalisme, economistes vinculats al capital financer i a les administracions públiques, sobretot nord-americanes. Segons Strauss-Kahn estaven tots acollonits i repetien frases com “no es pot continuar així”, “cal reordenar el mercat financer”, etc. Es tractava de la necessitat de frenar el campi-qui-pugui que la liberalització del mercat financer havia deixat com a herència. L’entrevistador el mira perplex i xiuxiueja alguna cosa com “jo no n’he sentit dir res d’això” a la qual cosa Strauss-Kahn li respon aproximadament: “a continuació els estats van anunciar que s’encarregaven de tapar el forat i va continuar la festa”.
En aquells moments podíem llegir a El Pais del 28 de setembre del 2008: “Al capitalisme financer, Sarkozy contraposa el capitalisme industrial, que propugna el creixement a llarg termini, no l’especulació” (“Sarkozy proposa refundar sobre bases ètiques el capitalisme”). Immediatament la “refundació del capitalisme” va ser l’eslògan principal d’una cimera amb una colla de dirigents polítics d’arreu del món, on “la primera constatació és la “necessitat de refundar el capitalisme” i crear “mecanismes de supervisió del sector financer” (Canal 324,16 d’octubre del 2008). Segons la pàgina de l’Associació de promotors de Barcelona, en aquesta cimera Sarkozy “vol disparar contra els hedge funds i “els forats negres dels paradisos fiscals, que no poden seguir existint”.
Ha estat molt pedagògic veure com des de llavors disparen contra els salaris, els serveis públics, les pensions i tot tipus de subsidis sense que, aparentment, els hedge funds i els paradisos fiscals hi tinguin res a veure. Així hem pogut saber que la corrupció no és un accident del sistema si no el sistema pròpiament dit. Per desviar l’atenció d’aquest fet i fer-nos sentir culpables per “haver estirat més el braç que la màniga” han tingut al seu servei els mercenaris de la ploma. I mentre la burgesia del país, grans “emprenedors” que graciosament ens concedeixen la satisfacció de treballar en els seus establiments, roben al poble milions d’euros per posar-los sota una rajola a les Illes Caiman, ens convencen que és una qüestió de vida o mort impedir que els funcionaris es pintin les ungles o llegeixin El Mundo Deportivo als seus llocs de treball. Ara ja no es tracta d’impedir que Ali Babà i els quaranta lladres continuïn saquejant el comú si no d’impedir que nosaltres, pobres imbècils, ens n’adonem: “La ciutadania, sensibilitzada per la crisi i els seus defectes, observa amb més vigilància i detall tots els comportaments i les maneres de les persones que, per mandat democràtic, estan exercint tasques de rellevància” (La Vanguardia, editorial del 17 de març). Injustament els nostres benefactors han de realitzar la seva obra filantròpica sota la mirada inquisitiva del poble: “Cap líder no pot permetre’s avui, ni a Catalunya ni en el conjunt d’Espanya, episodis que contribueixin a barrejar el que és servir la política i el que és servir-se de la política, trepitjant la ratlla del que és èticament opinable”. Pels de la ETA i els companys que solidàriament fomenten l’exportació de divises estirant bolsos al barri de la Ribera hi ha delictes. Per Alí Babà i la seva colla se’n diu “el que és èticament opinable”. Del que es tracta no és d’aturar la sagnia del robatori organitzat si no de “salvaguardar el prestigi de les institucions i frenar la desconfiança de l’administrat”. És a dir, crear les condicions per poder seguir robant lliures de la mirada dels curiosos.