Vivim una situació sanitària extrema. La situació la provoca un virus, cert. Però cap de les conseqüències que patim arran del virus, és nova. Ei! I que no sigui una cosa nova, no vol dir que no patim coses que mai hem patit o que el que ens passa/passi d’ara en endavant sigui idèntic allò que ha passat a d’altres vegades. Però la situació, de fet, és una agudització d’un sistema en el qual ja hi vivim i que posa la vida per sota del capital.
M’explico. Tu pots voler fer una truita de patates. I per fer-la has de fer les patates, la ceba (que seria una truita de patates sense ceba?). Posar els ous en un bol, batre’ls i afegir la patata, la ceba i la sal. Poses la truita a la paella que sempre has fet les truites, i patatapam, s’enganxa, no es pot girar, és un desastre i et cagues en Déu una i cent vegades. Com pot ser? Has portat la paella que per fer un bistec, uns xampinyons saltejats o un salsa va bé, al límit. L’has exprimit i malmès i possiblement no l’hagis cuidat com cal o fa massa anys que la utilitzes. I llavors l’has portat al límit per fer una elaboració tan delicada com una truita. I que ha passat? Que no ha funcionat. I el més fort, cuidant-la millor o canviant de paella quan fos necessari, ens haguéssim estalviat tal desastre culinari.
Amb les nostres vides. Amb la nostra salut. Amb els nostres serveis públics. Amb la nostra organització social. Amb totes i cadascun d’aquests casos i més, ho hem portat tot al límit.
Vivim en una vida que es fonamenta en el deute. Moltes treballadores i autònomes viuen al dia, del que venen cada dia. En un enriquiment especulatiu i no productiu. En un sistema de subministraments privatitzat. On som el parc temàtic i geriàtric d’Europa. On l’hostaleria i el turisme són el nostre monocultiu. On 4 lladregots i dic lladregots perquè no només són bèsties privatitzadores, sinó que són voltors que viuen de la carronya quan privatitzen i s’han enriquit venen la sanitat als seus amigots. On han privatitzat llum, gas i aigua. On han privatitzat comunicacions, telefonia i Internet. On l’escola pública ha de competir amb la concertada i amb la privada. On la llei mordassa ens impedeix protestar. I la sola intenció de desobeir et porta a anys de presó. Aquí vivim. “Así son las cosas i así os las hemos contado”.
I ara bé la Covid. I és una emergència sanitària. I és una prioritat passar la pandèmia de la millor forma possible. I diuen, “quedeu-vos a casa o es col·lapsaran els hospitals”. I que porta dient el Grup en defensa de la Sanitat Pública durant anys i panys? I les doctores? I les zeladores? I les infermeres?
I ens diuen, cal de nou un estat d’alarma i ara un toc de queda. Molt bé. I que més tragarem? I ojut! Ho ens ho empassem de bon gran perquè el primer, el primer primer primer és la salut. Que quedi clar, no sóc negacionista i sí, el primer és la salut. D’aquella que te el pare a l’hospital. D’aquella que està tancada a la seva habitació confinada. D’aquella que dóna classes davant de 30 alumnes. El primer la salut.
Però… la salut és un concepte integral, malparits que ens arruïneu. La salut també és arribar a final de mes. I la salut és tenir un habitatge digne. I la salut és treballar dignament. I la salut és que t’atenguin dignament a un CAP. I la salut no és estar sola a casa. I la salut… és la vida i la vida és salut. Com allò de Madrid és Espanya i Espanya és Madrid, però de debò, sense retòriques centralistes.
Així que ja podeu començar a posar fil a l’agulla i deixeu-nos de vendre la moto mentre morim. Perquè nosaltres morim per la vostra mala gestió, pel vostre capitalisme salvatge. Volem ajudes. Volem condonacions de deutes. Volem no pagar lloguers. Volem aturar desnonaments. Volem una punyetera vida digna i com que això del fil i l’agulla va per llarg o serà un engany com tants altres, jo em planto. I si m’he de mobilitzar amb totes les mesures de seguretat durant el toc de queda o el pito de sereno, ho faré. Si m’he d’arruïnar, callat i quiet no ho faré. Au, ja ho he dit. Penya, ens hi va la vida de debò, omplim els carrers!
