Setmanes abans del 1r de maig de 1890, es va plantejar la possibilitat de realitzar una aturada i reivindicar una sèrie de drets, entre els quals hi havia els batejat com el dels tres vuits (8 hores descans, 8 hores treball i 8 hores oci). Ben aviat va provocar l´interès dels obrers i van començar un seguit d’assemblees.
Només entrar en debat ja van sorgir els dos sectors de l´obrerisme; el primer obstacle era decidir com s’havien d’executar les accions, és a dir, si s’optava per una vaga general o per una línia legalista. Per una banda hi havia el sector defensor de la vaga general, que volia adreçar tota la força contra els patrons, ja que entenien que qualsevol canvi seria resultat de la claudicació d´aquests. També hi havia els que veien amb millors ulls una protesta contra el govern, per tal que aquest fes una reforma legal afavorint als sectors obrers. Aquesta segona línia reformista tindria moltes dificultats, ja que els patrons no volien ingerències governamentals i, a més, la relació entre la patronal i el govern era d´absoluta complicitat. Però els socialistes defensors de la via legal creien que només per aquest camí es podien realitzar canvis.
Els ritmes eren prou lents, però a mesura que s’apropava l’1 de maig, semblava que la intensitat pujava, i ja en la darrera setmana el moviment era frenètic. Ara bé, continuava el dubte de la triple acció: vaga, manifestació o no participació. A cinc dies de la Diada, convoquen vaga els paletes, boters, fusters, sabaters, teixidors, marbristes, tipògrafs, forners, una part dels conductors de tramvies i uns quants gremis més. Molts d´aquests gremis aprofiten aquestes jornades per tal de fer arribar als seus patrons les vindicacions pròpies de cada sector i d´altres van fer una sola reclamació, la dels tres 8- Aquest és un detall força interessant, ja que aquests gremis són els que més tard declararien la vaga general. De fet aquesta darrera setmana d’abril ja molts es declararen en vaga, amb els obrers de Sant Martí i Gràcia al capdavant. El 28 d´abril els partidaris de la manifestació i lliurament de peticions a l’autoritat tanquen l´acord de fer un míting al Tívoli, i després una manifestació fins a Governació.
El 1890, el 1r de maig, la Diada Obrera, es commemora de forma reivindicativa per primer cop a Barcelona. Gent va arribant al Tívoli i surt en manifestació un gruix de més de 20.000 persones, que passen per la Plaça Catalunya, les Rambles i Colom, fins a arribar a Governació, encapçalats per una bandera roja amb consignes referents al 1r de maig i a la reivindicació de les 8 hores, són rebuts pel Governador que agraeix el bon seny als obrers. Tot seguit la manifestació es dissol de forma pacífica.
Llista de demandes
Limitació de la jornada de treball a un màxim de vuit hores per als adults.
Prohibició del treball dels infants menors de 14 anys i reducció de la jornada a sis hores per als joves d’un i altre sexe de 14 a 18 anys.
Abolició del treball de nit, exceptuant certs rams de la indústria que per la seva naturalesa exigeixin un funcionament no interromput.
Prohibició del treball de la dona en tots els rams de la indústria que afectin amb particularitat l’organisme femení. Abolició del treball de nit de la dona i dels obrers menors de 18 anys.
Descans no interromput de 36 hores, almenys, cada setmana per a tots els treballadors.
Prohibició de certs gèneres d’indústria i de certs sistemes de fabricació perjudicials a la salut dels treballadors.
Supressió del treball a preu fet i per subhasta.
Supressió del pagament en espècies o queviures i de les cooperatives patronals.
Supressió de les agències de col.locació.
Vigilància de tots els tallers i establiments industrials, inclosa la indústria domèstica, per mitjà d’inspectors retribuïts per l’Estat i elegits, almenys la meitat pels mateixos obrers.
Mentrestant, els obrers partidaris de la vaga general van fent moviments curts al voltant de la ciutat. En un d’aquests, a primera hora de la tarda, es van reagrupant els nuclis i des de les Rondes baixa una manifestació amb més de 2000 obrers, que en arribar a Colom tenen una primera trobada amb la Guàrdia Civil. Els agents feren càrregues a cavall i anaven fortament armats.Però aleshores algun tipus d´ordre va arribar des de Governació, doncs, es van aturar les càrregues, al mateix temps que els obrers es reagruparen i continuaven la seva marxa fins a Governació. A darrera hora de la tarda, la vaga general hi havia triomfat.
El dia 2 de maig al matí els obrers es concentraven en diversos punts, sobre els quals la Guàrdia Civil carregava contra les masses i es declarava l´estat de setge a tot Catalunya. Mentrestant hi havia negociacions, es produïen aldarulls, detencions i consells de guerra.
El dia 3 de maig, amb el suport de la Guàrdia Civil, els patrons obren les portes de fàbriques, però com que els treballadors no hi acudeixen, tot resta aturat. El 4 de maig era diumenge, i va resultar un dia de tensa calma, ja que comencen els problemes de subsistència dels obrers per no cobrar el jornal.
Finalment el dia 5 de maig, el sector més radical encapçalat pels anarquistes, cedeix a les pressions obreres, ja que difícilment es podia sostenir la vaga més temps amb economia minvada, i a més s´havien assolit amples millores en diferents gremis que van ser donades per bones. Entenien que havien aconseguit una victòria històrica sense polítics, religiosos ni amors patris, Tot va ser la voluntat i la lluita de la classe treballadora.
A partir del 6 de maig es van anar reobrint fabriques, i aquest degoteig va durar fins al 12 de maig. Només algunes, poques, van aguantar fins a final de mes. Així s´instaurava per primer cop i en endavant la jornada del 1r de maig com dia de lluita de la classe treballadora a Barcelona.
