Psicofonies des de Brusel·les
En l’editorial de l’Avui del 15 de maig, l’objecte era la consulta municipal barcelonina sobre la reforma de la Diagonal, és a dir, l’entrega a mans privades (les que gestionen el tramvia) d’una quota de mercat (el trànsit per la Diagonal), que fins ara corresponia al sector públic: un regal més de patrimoni públic als “mercats” (que, en neollengua, vol dir “el capital”). Naturalment el que preocupava la redacció de l’Avui no era això sinó la pèrdua “d’una oportunitat per posar en pràctica noves fórmules de participació ciutadana i fer passos decidits en el necessari acostament de la política a l’administrat en els àmbits de decisió que toquen de més a prop el ciutadà”. (Avui, Editorial, 15 de maig).
Com que el ciutadà, com és sabut, és imbècil, és incapaç de pensar en coses abstractes i la seva ment només pot abastar realitats tangibles com una àmplia vorera, les entranyables palmeres i tot això. A ningú se li ha acudit que els salaris dels funcionaris formin part dels “àmbits de decisió que toquen de més a prop el ciutadà”. Per això Zapatero no ens ha demanat l’opinió sobre la seva “tisorada”. En aquest cas, a més de la voluntat dels soferts barcelonins, s’ha passat pel forro la “sobirania nacional” que, com tothom sap, recau sobre el poble espanyol. Recorda Jordi Barbeta a La Vanguardia del mateix dia que “el govern ha escenificat que la retallada ve imposada des de fora”. I Zapatero ja sembla un president de la Generalitat. Pren les mesures de sempre, però ho fa per culpa de Madrid (perdó, de Brusel·les). “Ni els mercats, ni els poderosos socis europeus, ni l’amic americà admetien més dilacions”, reconeixia El Periódico de Catalunya el 13 de maig (Manuel Vilaseró, “Zapatero poda els seus avenços socials per satisfer les exigències de la UE”). Hi ha coses encara més importants que Espanya, i la democràcia no està entre elles: “La UE, l’FMI i la CEOE van respondre a aquest discurs de sang, suor i llàgrimes per sortir de la recessió reclamat tants cops en diversos fòrums, amb un sospir de descans, mentre que la borsa espanyola es disparava un 2,58% a la mateixa hora en què el president demanava la comprensió dels funcionaris”. Podria haver demanat comprensió a la UE, l’FMI i la CEOE i disparar els sous dels fucionaris un 2’58%, però no ho ha fet. Per què? Per impulsar el creixement econòmic? No. “El president va reconèixer que la reducció del dèficit “afectarà en algunes dècimes” el creixement econòmic, però va limitar l’impacte a l’any 2011 i va argumentar que era “necessària”, no per la situació de la hisenda espanyola, sinó també per “alimentar la confiança” que Espanya necessita “de manera urgent davant el sistema econòmic mundial””. Com es pot veure, els mals d’Espanya no són d’aquest món. Ni tenen a veure amb coses tant prosaiques com l’hisenda. Els mals d’Espanya són de naturalesa espiritual i tenen a veure amb “la confiança”. Des que la literatura econòmica ha envaït les nostres vides ens hem acostumat a entitats fantasmagòriques com “els mercats” que emeten estranyes psicofonies de “desconfiança”. De manera que haurem d’analitzar a fons l’obra completa de Carlos Jesús i Aramis Fuster per aclarir a què es refereix El Periódico de Catalunya quan diu que “les retallades es faran sobre la gran extensió de la protecció social executada en els sis anys de govern”. Es veu que tants anys ignorant com uns descreguts l’horòscop maia i el tarot, ens hem perdut coses importants.
