[bar group="860×106"]

Quan el savi assenyala la ciutat morta, el neci mira el test

“Tothom, a través d’aquest testimoni s’obsessionava amb qui era l’autor del llançament del test quan, en realitat, ‘Ciutat Morta’ no parla d’això. La tesi que defensa ‘Ciutat Morta’ és que és igual qui llancés aquest test. Hi ha una sèrie de persones a qui no se’ls hi va respectar la presumpció d’innocència, que és un dels pilars més bàsics de l’estat de dret, que van ser torturades, o que si més no van denunciar tortures que no van ser investigades. A partir d’aquí es posa en marxa tota una maquinària que no permet tornar enrere. Això és el que denuncia el documental”. Aquesta és la resposta del codirector del documental ‘Ciutat Morta’, Xavier Artigas, a una pregunta que la periodista Ariadna Oltra li va fer ahir en el transcurs del programa .Cat de TV3. Concretament, Oltra li va preguntar per què Metromuster havia optat per no incloure a la projecció del documental a Sala 33, el fragment del testimoni encaputxat que afirma conèixer l’autor material del llançament del test la nit del 4 de febrer de 2006.

La resposta d’Artigas reflecteix la voluntat inicial del document, i malgrat fer-ho de forma clara no podrà evitar que a partir d’ara bona part del debat sobre el documental i el cas 4F giri al voltant de la possibilitat de trobar un nou culpable en lloc de valorar críticament un procés judicial ple d’irregularitats i llacunes. De fet, ahir el mateix Artigas i tots els espectadors del programa .Cat ja vam tenir una bona mostra de per on aniran els trets. Ara bé, si hi ha quelcom més greu que intentar desviar l’atenció, és el fet de voler generar rebombori i soroll mediàtic al voltant dels condemnats per tal de restar-los credibilitat o fins i tot criminalitzar-los. Ahir Vicent Sanchis, director del diari AVUI fins al 2007 preguntava amb tota solemnitat a Mariana Huidobro si el seu fill havia llançat pedres a Sant Pere més Baix la nit del 4 de febrer de 2006. No seria lògic exigir-li a Sanchis que abans de fer preguntes com aquesta, assumís l’omissió de responsabilitats que va suposar passar per alt totes les irregularitats del cas 4Fi les tortures denunciades pels detinguts, quan era director d’una capçalera de referència del Principat en aquell moment? És més, no seria necessari, pel bé del debat crític, que una persona amb aquesta càrrega d’omissions no fos convidada al programa en qüestió, per molt que en sigui un col·laborador habitual?

El mateix Sanchis, amb el suport de Carles Martí, Joaquim Forn i Marcos González, que mereix un article per ell sol, va repetir reiteradament que es tractava d’un documental “d’una part”. Les acusacions de parcialitat representen un cinisme difícil de tolerar en boca d’aquells que no només es van negar a participar al documental sinó que a més, com en el cas de Carles Martí, eren responsables polítics de Barcelona al 2006.

Un dels moments àlgids del .Cat d’ahir va ser quan just abans de la pausa publicitària per ensenyar la portada d’El Periódico d’avui, acabada de sortir del forn. Una portada que reprodueix un atestat policial que ni tan sols va ser admès pel jutge. El pitjor de tot plegat és que Rodrigo Lanza torna a ser víctima del mateix procediment: del fet d’utilitzar únicament la versió policial per generar sentències absolutes. La difamació i criminalització que suposen una portada d’aquest estil poden ser una anècdota o poden convertir-se en tendència. De moment, els responsables de Ciutat Morta ja han comunicat via Twitter que no concediran cap més entrevista a aquest mitjà. Una decisió ferma, lògica i valenta.

És indiscutible que  el documental Ciutat Morta ha aconseguit portar el cas 4F als grans mitjans de comunicació, però si algú pensava que un cop fet el salt tot serien flors i violes, pecava d’ingenuïtat. Cal recordar que són els mateixos mitjans que en el seu moment van fer cas omís del cas o, en el millor dels casos, es van limitar a reproduir la versió policial. Després de l’emissió el documental al Canal 33, els mitjans no van tenir temps de reacció i sabien que qualsevol cosa que no fos posicionar-se a favor de reobrir el cas no seria acceptada per una gran part de la societat. Després de fer aquest primer pas, però, ara toca recol·locar les fitxes, i en aquest sentit podem esperar els atacs més ferotges, tot i que de vegades caiguin vergonyosament pel seu propi pes, com en el cas de la portada d’El Periódico d’avui. Ara bé, malgrat els atacs i la voluntat de crear confusió, cal persistir. Mantenir el focus dels grans mitjans de comunicació sobre el cas 4F és necessari per seguir exigint responsabilitats que fa 9 anys que s’ometen. Aquest cami podrà generar ràbia, incomprensió i desesperança, però ara que s’ha aconseguit tenir presència als mass media, cal fer que la dinàmica mediàtica jugui a favor de la veritat i la justícia que en el seu moment no van trobar el seu lloc als tribunals. Cal guanyar. És difícil però no impossible. En el pitjor dels casos sempre quedaran els mitjans coneguts com a alternatius, que entre altres coses han col·laborat a portar el cas 4F al prime time de la televisió pública catalana. 9 anys després dels fets, és cert. Però val més tard que mai.


[bar group="860×106"]