Què fer després de la vaga?
Que una bona part de treballadores i treballadors dels Països Catalans va participar activament a la vaga general és un dels fets que ens ha deixat la jornada del 29S. Que els sectors més combatius s’han coordinat i han demostrat als carrers, polígons i vies de comunicació que tenen capacitat per fer-se sentir i fins i tot protagonitzar bona part de la vaga, n’és un altre. És a dir, que la vaga general ha funcionat com a mecanisme per enviar un missatge als governants que una part substancial de les classes populars està emprenyada amb les retallades socials i laborals i que està disposada a renunciar a part del sou i sortir al carrer.
Però també s’ha de reconèixer que de moment només ha funcionat com a mecanisme per ensenyar musculatura, com a advertència. El que no ha servit, per ara, és per obligar el govern espanyol a fer marxa enrere en la reforma laboral, principal objectiu de l’aturada general de la producció durant 24 hores.
I no només ha estat impossible fer marxa enrere en la retallada de drets laborals, sinó que l’executiu de Zapatero continua parlant de la reforma de les pensions i acaba de presentar uns pressupostos amb reduccions dràstiques de les partides socials.
Amb aquestes dues premisses (que la jornada de lluita de la vaga ha estat un èxit pel que fa a la mobilització dels sectors més polititizats i que no ha estat possible aturar les retallades), doncs, cal fer-se una pregunta: què fer després de la vaga general?
I és que no s’hi val a autocomplaure’s de la capacitat de mobilització demostrada el 29S. Un cop constatada, el que pertoca és preguntarse com connectar amb sectors més amplis de la classe treballadora perquè s’impliquin en la lluita des dels seus llocs de treball o municipis, com mantenir la mobilització i com enfocar-la cap a objectius concrets que permetin passar de la demostració de plantar cara a la consecució d’èxits. No serà fàcil, però la reflexió és imprescindible.
En la resposta a aquestes preguntes hi han de jugar diversos elements. D’una banda, cal treballar per una major articulació dels sectors més combatius de l’esquerra política i sindical dels Països Catalans, cadascú des del seu àmbit però trobant-se en espais de lluita amplis on convergeixin tant els sectors organitzats com grups de treballadores i treballadors que els vegin com a eines útils per aturar les contínues agressions del capital. I d’una altra banda, aquesta articulació s’ha de fer al marge de les centrals sindicals que des de fa anys pacten amb el govern de torn una i altra retallada de drets i, a canvi, van omplint les seves arques (no podem oblidar, per exemple, que CCOO i UGT cobren per cada expedient de regulació d’ocupació).
La satisfacció per la feina ben feta durant la vaga general ha de ser l’esperó que motivi a la reflexió sobre com continuar la lluita en un curs polític que acaba de començar plantant cara als atacs neoliberals des dels carrers.
