Repensar l’alternativa
Les crides dels manifestants en favor de la vaga general en les manifestacions de l’1 de maig de UGT i CCOO arreu de l’estat van ajudar els diaris del regim a caracteritzar una banda sonora d’amenaça per acompanyar les paraules dels líders sindicals contra el govern Zapatero: un Cándido Méndez (UGT) que acusava directament el govern de Zapatero d’haver-se lliurat als mercats i de preparar retallades pressupostàries en les despeses socials en el Pla d’Austeritat anunciat pel govern espanyol. Això, després d’acusar el PP de “poc patriota”. Coses similars digué el secretari general de CCOO. Ambdós sindicats anunciaren, a més, que a mitjans de maig presentaran públicament “una alternativa amb rigor per al debat” que abordarà la qüestió de l’acomiadament. Aquesta és una de les pedres de toc de les propostes governamentals i empresarials des de sempre.
La situació de debilitat del govern de Zapatero és tant clara que fins i tot els sindicats espanyols, dos dels seus principals aliats els darrers anys, se’n volen aprofitar. Les notícies sobre l’equiparació d’Espanya a Grècia en qüestions relatives a la solvència econòmica d’aquests estats, així com les previsions (i les dades que el mateix govern ha emès, encara que hagi estat a través d’un error o d’una filtració) en relació a l’augment d’un atur que arreu de l’estat ja es xifra en més d’un 20%, reforcen una sensació que fa que tant la patronal com els sindicats institucionals vulguin collar el govern en una o altra direcció: en la retallada de drets pura i dura i en l’augment del poder de la patronal per decidir les condicions laborals, o en la simple limitació d’aquestes dinàmiques, mitjançant el pacte a tres bandes (govern, patronal i sindicats) al voltant d’aquestes retallades: l’enèsima reedició del pacte social. En definitiva, que la crisi la paguin els i les treballadores.
En aquest context, el recurs a les crides a la vaga general fetes pels sindicats anomenats majoritaris no és una novetat. Ja va ser emprat fa relativament poc per les mateixes cúpules sindicals quan el govern anuncià les retallades en les pensions i l’augment de l’edat de jubilació que després sembla haver descartat. L’equiparació feta per organismes internacionals en relació a les situacions a Grècia i a l’Estat espanyol dóna encara més interès al desenllaç de la vaga general convocada a una Grècia que ja ha estat protagonista pels enfrontaments entre policia i treballadors als carrers durant la jornada de lluita del Primer de Maig.
Però si a Grècia la denúncia de la situació econòmica i social ha tingut els seus principals altaveus en les lluites al carrer d’estudiants, treballadores i persones aturades, amb sindicats participant activament en la lluita, als Països Catalans i arreu de l’Estat espanyol, els sindicats han mostrat novament la seva poca capacitat de mobilització durant la diada de la classe treballadora. Potser la vaga general a Grècia contra el nou govern de la socialdemocràcia que ha corregut a posar-se al servei de la Unió Europea ajudi a multiplicar els crits a favor d’una vaga general a l’Estat espanyol. I potser CCOO i UGT acabin cridant a una vaga general com a resposta a l’empitjorament real de la situació de la classe treballadora.
Però més enllà d’aquestes circumstàncies, i si la qüestió de fons és la reforma laboral, contra la secular retallada de drets que suposa cada episodi d’aquesta reforma el que cal és una alternativa. Cal repensar quins són els drets pels quals la classe treballadora ha de lluitar, això és: el dret al treball; el dret de decidir sobre les condicions laborals; el dret a que aquestes condicions de treball siguin dignes; el dret a decidir sobre la producció; el dret a unes prestacions socials que permetin viure amb dignitat. Començar la casa pels fonaments ajudaria sens dubte a que, d’una vegada per totes, cada reforma laboral deixi de ser la crònica anunciada d’una retallada drets en un o en tots aquests camps.
