Runes i un silenci eixordador en la rendició de Nusaybin
A Nusaybin, ara, només hi queda el silenci. El mateix silenci de tota la comunitat internacional. D’ONG suposadament humanitàries, de l’esquerra europea que sí que clama per altres conflictes, de la dreta que exigeix a Veneçuela, dels Estats Units que condemnen a altres règims com el sirià i callen amb el turc. Ningú ha anat a Nusaybin. Un silenci global, fastigós, que ha tancat els ulls a un Ghetto de Varsòvia l’any 2016. Del que no se sap ni el nombre de morts, ja ni es compten. Com a mínim un miler.
Nisêbîn, el seu nom en kurd, tenia 80.000 habitants abans que el govern turc de l’AKP decidís esborrar-la del mapa. Avui ja no hi són. Són refugiats en el seu propi país. Però no els refugiats que poden arribar a Europa. Són dels refugiats que no existeixen per a ningú. Els que no es poden pagar creuar el mar Egeu. No arribaran a Grècia ni a Europa. Vaguen pel seu propi Kurdistan ocupat, mai millor dit, manu militari. Els seus invasors els han deixat sense cases, literalment. Més de 8.000 edificis han estat destruïts per les bales i les bombes turques. Ho han perdut tot: l’habitatge, els béns, els seus records, els seus carrers. A Nisêbîn, ja no queden ni gossos, o els han matat o han fugit.
El diputat de l’HDP (Partit Democràtic del Poble), Ali Atalan, al qui se li acaba de retirar la immunitat parlamentària, ha xifrat en uns 900.000 € el dany econòmic. A això cal afegir les 50.000 persones que, ni tan sols, han pogut anar a viure a altres llocs. Els que ho han perdut tot. En les poques parets que queden, els soldats, molts d’ells neo feixistes que saturen l’exèrcit turc, han escrit: “Ara veureu el poder dels turcs”.
L’exèrcit que ha comès aquesta salvatjada és el nostre aliat, el segon exèrcit de l’OTAN. I tot això, ratllant la ignomínia, amb el beneplàcit de la Unió Europea. La que ha lliurat a aquest govern islamista turc 6 milions d’euros perquè s’ocupi de les persones refugiades que Europa repudia. Un govern que s’acaba de gastar 500 milions d’euros en un palau de marbre per al seu president, l’assassí sanguinari Recep Tayyip Erdogan. Amb els nostres impostos, la UE, és la còmplice, necessària, d’un crim horrible. A vegades, però, són més culpables els que callen que els assassins. Com deia Martin Luther King: “Aquesta generació es penedirà, no de les seves males accions dels perversos sinó del silenci de la bona gent”. I aquesta bona gent calla, amb un silenci eixordador.
