Segur que no som enemics?
Fa pocs dies, als carrers de València, milers de persones van sortir al carrer sota el lema “Som el poble, no l’enemic”, en referència a les declaracions del cap de la policia. No sé si el lema triat ho va ser per ingenuïtat o per una visió tàctico-estratègica que, de moment, encara no veig. Però el cas és que tinc la sensació que ells ho tenen més clar que nosaltres.
Fa uns anys, com a mínim al Principat, es cantava sovint que “la repressió no és la solució”. Poques vegades la cantava, perquè no hi estava ni hi estic gens d’acord. D’alguna manera, aquest enunciat ve a dir que existeix una solució a un problema o conflicte i que, mitjançant la repressió, aquest no s’arreglarà… però que sí que es pot solucionar d’una altra manera. No puc estar-hi més en desacord.
El “problema” que tenim amb la policia (i amb l’Estat, en tant que plasmació legal del poder capitalista sobre un territori concret) no té solució intermèdia, és o ells o nosaltres, o més ben dit, és ells contra nosaltres,… i nosaltres fent-hi front com bonament podem. Per tant, ni hi ha cap solució que resolgui un conflicte que és, valgui la redundància, irresoluble, ni la policia (ni l’Estat ni la burgesia) la busca pas, perquè ja li està bé que estiguem sotmeses i perquè en realitat ens hi voldrien molt més… com de fet fan reiteradament mitjançant reformes laborals, lleis de partits, etc.
S’hi esforcen i ens ho deixen clar: no volen ser amics nostres, i naltros no ho hem pas de voler tampoc! Des d’aleshores ha plogut molt, i darrerament encara més, i amb més intensitat. L’agreujament de la precarietat, l’empitjorament de les condicions de vida i l’augment de la repressió en el seu conjunt, tant als Països Catalans com arreu, ens haurien de fer obrir els ulls: qui som, el poble, per a ells? Quin paper juguem?
A mi ja em disculpareu, però qui m’explota no és amic meu. Tampoc qui em subjuga. Encara menys qui m’oprimeix en qualsevol de les meves expressions (cultural, nacional, sexual, etc.). No és amic meu qui m’insulta, em colpeja i em vexa a diari. I en casos tant flagrants com aquests, qui no és amic és enemic. És l’enemic.
Ells ho tenen molt clar: el poble existeix per explotar-lo, per treure’n beneficis en base a la seva suor, per poder seguir vivint amb els mateixos luxes i privilegis (o més!) que abans que proclamessin els quatre vents que estàvem en crisi. Una crisi que només els ha servit d’excusa per justificar el retrocés democràtic, social i polític més bèstia des de la mort de Franco.
I davant d’això, naltros, el poble, encara sembla que vulguem posar-hi l’altra galta. No dubto que dins dels milers de persones que es van manifestar, moltes ho farien havent pres consciència (més o menys recentment) de la irresolubilitat del conflicte. Que moltes ja n’estarien fartes i no en tolerarien cap més. Però què transmet aquest missatge de “som el poble, no l’enemic”?
Al meu entendre, tornem a caure en el mateix error que en l’altra consigna. És com si el que va fer la policia se’ls n’hagués anat de mare, com si no ho concebéssim creïble. Al contrari. La policia té exactament aquesta funció, i és ben sabut que si no intervé és perquè tot ja segueix el curs establert, tothom segueix l’ordre establert. A la policia mai se li’n va la mà: colpeja (o no) amb la duresa que pertoca a cada moment perquè tothom, és a dir, el poble, torni al seu lloc i no qüestioni res.
És que hi ha un altre enemic per a l’Estat? L’únic enemic per a l’Estat capitalista és la classe treballadora, perquè l’Estat i els seus lacais policies no són sinó eines de la burgesia, l’enemic de classe del poble. Va sent hora que aquesta idea vagi calant, perquè sinó, seguirem repetint errors infantils de confiar en policies bons i estats imparcials.
Cal treballar en la línia de trencar la maleïda pau social que no és sinó la guerra diària de la burgesia contra el poble. I de la mateixa manera que vam assumir que “la repressió no ens aturarà”, haurem guanyat molt el dia que sortim al carrer havent assumit que “som el poble, som l’enemic”.
