[bar group="860×106"]

Sitges 2010, un festival inclassificable

El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya porta anys consolidat com un dels primers festivals del món de cinema de gènere. Això comporta un reconeixement i una projecció internacional més que evident. Tot i que ha patit intents, per part de direccions anteriors, d’esdevenir un festival de cinema generalista, ha quedat demostrat que quan ho prova se situa a la cua dels festivals europeus, òbviament incapaç de competir amb la Berlinale, Venècia o Cannes. Per tant, en l’àmbit dels Països Catalans, tot i l’encomiable tasca realitzada per Joel Joan, actual director de l’Acadèmia de Cinema Català amb els institucionalitzats Premis Gaudí, el Festival de Sitges segueix apareixent com el primer referent, tant a nivell popular com de crítica, en el nostre maltractat país.

A l’hora de tancar aquesta edició i amb el festival a ple rendiment, desconeixíem el palmarès, però ja podem comentar algunes pel·lícules destacades. Black Death de l’anglès Christopher Smith, amb la plaga de la pesta negra del segle XIV com a obscur teló de fons, planteja un interessant debat sobre la intolerància religiosa. Agnòsia d’Eugenio Mira compta amb un alt percentatge de producció catalana. Ens situa, gràcies a una fotografia excel·lent, a la Barcelona de principis del segle XX i ens narra una rocambolesca història d’intriga al voltant de la filla d’un poderós industrial català. La irregular pel·lícula va aixecar opinions enfrontades entre el públic. Carne de Neón de Paco Cabezas es reivindica com una de les propostes més recomanables d’enguany. Muntatge accelerat al més pur estil Guy Ritchie, subtrames i personatges que s’entrecreuen i uns protagonistes que són autèntics representants del submón marginal i lumpen d’una gran ciutat. I ja entrant de cap en el cinema de terror, tampoc ha decebut Stake Land de Jim Mickle, que ens presenta uns Estats Units devastats per una plaga de vampirs o Secuestrados de Miguel Ángel Vivas, una cinta opressiva, malsana i sense concessions a l’espectador que aconsegueix a la perfecció el que pretén. També molt comentada pel públic i la critica d’enguany i, per tant, susceptible d’aparèixer al palmarès, ha estat Super de James Gunn. El guionista de la magistral Dawn of the Dead(2004), ens presenta la història d’un home gris que decideix convertir-se en superheroi tot i no tenir poders.

No han faltat tampoc les sessions de sang i fetge esbojarrades que tothom espera en un festival com aquest. A destacar Tucker &Dale Vs. Evil, original i desbocada comèdia gore que reivindica al diferent com a heroi, o el divertit fals documental Vampires de Vincent Lanoo. Les salvatjades més comentades de l’any han estat la polèmica A Serbian Film que ha decebut i no aporta res més que provocació gratuïta, i Dream Home, pel·lícula xinesa que ens presenta una successió d’assassinats passats de rosca, curiosament emmarcats dins una lleugera critica a la bombolla immobiliària del Hong Kong dels noranta.

Per últim no podem oblidar els grans noms del gènere. S’ha projectat l’última obra de Takeshi Kitano Outrage, la qual ens endinsa en el mon de les màfies Yakuza amb una personal visió sobre la progressiva pèrdua de valors i ètica de les mateixes. També hem comptat amb la presència de Joe Dante que enguany ha presentat l’interessant film The Second Civil War (1997). Mai estrenat a l’Estat espanyol, ens relata l’arribada d’una hipotètica nova guerra civil americana en el nou ordre mundial. El director, conegut sobretot per Gremlins(1984), d’uns anys ençà ha elaborat un discurs molt crític amb el sistema. Allunyant-se a marxes forçades de la protecció de Spielberg, s’ha endinsat en propostes radicals com Homecoming (2005), on els soldats nord-americans morts a la guerra d’Iraq s’aixequen de les seves tombes per a lluitar contra el seu propi govern. Tampoc podia faltar a la cita Takashi Miike, que aquest any ha presentat dues pel·lícules molt diferents. Per una banda l’oblidable Zebraman 2 i per altre la interessant i clàssica 13 Assassins, un homenatge personal a Els set samurais (1954) d’Akira Kurosawa.

Pel·lícules per a tots els gustos, ensurts i diversió. Així podríem descriure aquest festival que any rere any es reinventa sense perdre la frescor.


[bar group="860×106"]