No ho vaig viure, però supose que seria semblant a una corrent d’aire fresc en plena onada de calor. Després de quaranta anys de dictadura, la simple insinuació d’una convocatòria electoral degué de ser la terra promesa dels jueus, els postres dels llépols, les vacances dels infants. No obstant, des de la distància ja no n’estic tan segur que fos així. No m’imagine què li degué passar pel cap a tota aquella gent que, de cop i volta, es trobà amb unes eleccions al davant. Unes eleccions que molts no havien demanat i de les que no en coneixien la finalitat. Quin sentit té somiar un canvi social a través d’una convocatòria electoral, quan la major part de la població potser no la pretén?
Aquestos dies ja comence a estar fart de tanta crisi institucional. Ens parlen de desafecció. Dia sí dia també, ens surt un altre cas de corrupció, de suborn, de privatitzacions encobertes o retallades. De cop i volta algú advoca per les llistes obertes, la taxa Tobin o la compatibilitat entre el servei públic i el negoci privat. Són els mals menors que ens permeten els mitjans de comunicació burgesos. Sempre havia pensat que el problema del règim polític que vivim es fonamentava en tres pilars: la barrera electoral, la regla d’Hondt i la propietat privada dels mitjans de comunicació. En primer lloc, la barrera electoral garantiria que no entraren noves idees o formes de fer política a les institucions. En segon lloc, la regla d’Hondt asseguraria que, si la barrera electoral no fora suficient, cap alternativa amenacés el poder establert. I en tercer lloc, la propietat privada dels mitjans seria el camí idoni perquè només hi hagués difusió d’aquelles idees polítiques que no perjudicaren els interessos de la burgesia, alhora que criminalitzava la dissidència. Però a hores d’ara em sembla que no cal filar tan prim. El problema del règim polític que patim rau a la mateixa societat: una societat on l’anhel de poder i influència dels de baix manté al seu lloc els governants. Una estructura jeràrquica hereva del caciquisme, i de la que molts en volen formar part. Em sap malament generalitzar, però cal afrontar la realitat de cada poble i racó dels Països Catalans, i no quedar-nos només amb la cara bonica de la realitat. Quantes vegades hem parlat de política amb algú que s’encabotava a defendre idees que atemptaven contra la lògica? La hipocresia que hem heretat del catolicisme afecta la capacitat de raonament de molts dels nostres conciutadans. Els prejudicis es transmeten de generació en generació, i ja no és certa aquesta afirmació que resa que el feixisme es cura estudiant.
Dubte que històricament les revolucions hagen sigut dutes a terme per una majoria de la població. No parle d’avantguardes, sinó de voluntat. Ja portem més de trenta anys d’un frau anomenat democràcia, i encara hi ha molts que se’n sorprenen del que està passant. Però d’exemples no ens han faltat: han sigut molts anys permetent tortures, assassinats, manipulacions, frau, corrupció, suborn, i el que vindrà. Per molt que a alguns els sàpiga malament, aquesta societat no sap viure en democràcia. És una societat anòmala on, tot i que la dictadura acabà fa molts anys, roman a l’interior de molta gent. L’Estat espanyol –inclosos els Països Catalans– és una casa de bojos on socialdemòcrates crònics i aspirants a burgès es reparteixen el pastís dels que encara estan a la lluna de València. Malament anaven si creien que, com a revolucionaris, la democràcia era la principal fita a assolir. No negue l’interès que alguns marxistes tingueren a jugar a polítics professionals, doncs d’aquestos en tenim fins i tot a casa nostra. Però aquest règim polític no ens serveix en el desigual joc de la manipulació informativa i els prejudicis heretats.
No sé com acabarà la cosa. La jugada dels indignats fou excel·lent, no només per l’absència de propostes revolucionaries sinó també per l’alienació ideològica que provocà. No crec que ningú es cregués, fa sis o set anys, que amb una taxa d’atur com aquesta encara es mantindria certa pau social. Però bé, sempre ens quedarà l’esperança de pensar que algun dia ens despertarem i tot haurà canviat. De fet, potser siga aquesta esperança allò que mantinga la situació actual. Sense ella de ben segur hauríem trobat la forma de transmetre eficaçment les nostres propostes. Hauríem agafat el timó i canviat la realitat. No hauríem esperat en va que la democràcia canviés la societat.