Turquia i Armènia passen pàgina al genocidi armeni
“I ara qui recorda els armenis?” Aquesta frase fou pronunciada per Adolf Hitler el 1939 per referir-se al genocidi armeni i així justificar prèviament el genocidi contra el poble jueu. Ara sembla que després de setanta anys aquelles paraules són a prop de fer-se realitat.
Després de gairebé un segle de relacions congelades, amb la signatura dels Protocols de Zuric per part d’Armènia i Turquia el passat 10 d’octubre de 2009, es passava pàgina al genocidi armeni. Presents els principals caps de la diplomàcia mundial, i els dos protagonistes; ministres d’exteriors dels estats armeni i turc, Edward Nalbadian i Ahmet Davutoglu respectivament.
El primer protocol, destinat a reconèixer la integritat territorial dels dos països amb el reconeixement de les fronteres actuals -fruit del Tractat de Lausana de 1924-, suposa directament la renúncia a les províncies de la Turquia oriental per part d’Armènia.
El segon protocol desenvolupa els aspectes purament econòmics, culturals i històrics de les relacions entre ambdós països tals com l’obertura de la frontera tancada per Turquia des de 1993 arran del conflicte al Nagorno Karabahk o la creació d’una “comissió d’estudi” encarregada d’elaborar un discurs històric consensuat entre ambdós països. Aquesta darrera ha estat considerada una manera efímera i fàcil d’intentar passar per alt l’assassinat de més d’un milió d’armenis a mans de l’Imperi Otomà en el període que va de finals del segle XIX al primer terç del segle XX.
L’acord turcoarmeni obeeix a la necessitat d’arribar a punts d’acord per poder realitzar un apropament mutu a la Unió Europea. L’entrada de Turquia es percep lluny -és l’eterna candidata-, tot i que respon a les condicions imposades per la Unió. Diferents intervencions, com la seva participació activa en el projecte de gasoducte de promoció europea Nabucco, ho demostren. La por al deteriorament de les relacions fraternals amb l’Azerbaidjan és, per als turcs, la part fosca de l’acord.
La rúbrica representa un pas més cap a un objectiu cabdal per a la Unió Europea: desfer-se de la dependència energètica russa. Així, amb els ulls sobre el Caucas i en ple pols de poder contra Rússia pel control de la zona, a la Unió Europea, malgrat no tenir capacitat per resoldre els seus problemes estructurals, no li falten motius per mirar més enllà de les seves fronteres.
La signatura dels protocols ve acompanyada de fortes reticències per part dels armenis a la seva validesa i efectivitat. L’exemple més clar el trobem en el rebuig total i absolut mostrat per la diàspora; -conseqüència directa del genocidi de 1915-, compta amb cinc milions i mig d’armenis, que superen amb escreix el nombre d’habitants de la república. Estats com el França, Rússia, els Estats Units i Líbia van rebre en el decurs de les passades setmanes la visita del president armeni amb l’objectiu de promoure els protocols. Com a resposta, manifestacions contràries a la signatura de l’acord i un clar rebuig absolut i majoritari al que consideren una traïció. La població armènia veu com ara s’esvaeixen anys de lluita pel reconeixement d’un genocidi del qual se’n nega l’existència de manera insistent per part de l’estat turc.
