Són temps obscurs on l’extrema dreta sembla que pot governar països, tenir representants als Parlaments o als ajuntaments i fer paradetes a les cantonades de les nostres ciutats. Temps obscurs, però que no ens venen de nou, ja que que sempre i sota varis noms i propostes, hi ha hagut d’alguna forma o altra aquesta opció política als parlaments, als governs i al carrer també, tot i que com tot moviment polític amb ganes de créixer i de ser majoritari, ha canviat de forma, d’imatge i discurs (fent-lo més intel·ligent i canviant el «heil Hitler» i el cap rapat, pel vestit i el crit contra la «ideologia de género»). Al cap i a la fi, l’extrema dreta, ja sigui al sí d’un partit com el PP o amb un nom nou com Vox, fa el mateix que ha fet sempre, escombrar el desencantament. Desencantament amb un règim, aquí el del 78, però per exemple al Brasil el socialdemòcrata inaugurat per l’etapa de Lula.
Per tant, al cap i a la fi, l’extrema dreta és una vacuna del propi sistema, per a curar-nos del mal màxim: acumular tant de desencant que vulguem tirar a la brossa el propi sistema, ja sigui per pròpia via electoral o per la nostra mobilització als carrers o ambdues. Fixem-nos-hi, la formula és màgica i s’ha repetit vàries vegades durant la història. Tenim una segona República, per exemple, on hi ha un debat social important, per a superar la democràcia burgesa i aprofundir en formes d’organització social més anticapitalistes; tenim un cop d’Estat; una guerra i una repressió sanguinària i brutal, tractant a les republicanes, obreres… com a membres d’un territori al que havien de colonitzar i esclavitzar; posteriorment tenim una transició, i moltes d’aquelles que van morir amb la tricolor a la ma, van firmar ràpidament el pacte on la monarquia -hereva de Franco i els seus crims- fos el pilar fonamental de la «nova democràcia», tant nova que Cànovas del Castillo obriria ampolles de cava (no català) per a celebrar-ho. Aquest perillós resum que he fet de 80 anys d’història, vol exemplificar com, a cop de dictadura feixista, el capital aplaca contundentment tota alternativa a ell mateix, tant pel que fa al present com al futur. És una vacuna de llarg abast.
El cas d’Andalusia ens alerta de quins són els perills de la socialdemocràcia i de com es rebaixa el discurs per a combatre l’extrema dreta. Ara va i és demana a tot «quisqui» que no pacti amb l’extrema dreta que a la vegada és una escissió de la dreta oficial. Es demana el pacte però les «esquerres» no fan la més mínima autocrítica, no sigui que els hi caigui la cara de vergonya. Però, 40 anys de PSOE (amb el suport de IU), corrupte i ple de lladres i vividors i a sobre aliat sovint de les grans terratinents i la burgesia, no tindran alguna cosa a veure amb el desencant de la població amb el sistema? No serà que precisament aquelles que és fan dir d’esquerres i les que vegades els hi hem fet de crossa, són les que han generat en certa manera aquest desencant?
I aquest és un perill essencial que patim les esquerres davant de l’augment de l’extrema dreta: que podem tendir a blanquejar el sistema. Tornant al cas digne d’anàlisi d’Andalusia, fem memòria i recordem quan Podemos va fer una crida als «constitucionalistes» per a fer front contra Vox. Quina broma és aquesta? Ara són constitucionalistes? Ara defensen la columna vertebral del règim del 78? És aquí on volia arribar. El sistema genera desencant, la dreta oficial no ho soluciona, l’esquerra tampoc, a més a més, tant esquerra com dreta, són caus de corrupció, i llavors pugen allò que li diuen opcions populistes, o dit d’altra forma, puja una esquerra més socialdemòcrata i una dreta obertament d’extrema dreta. Un cop han pujat, és diu: «va, els del sistema de tota la vida, i les que no som d’extrema dreta, les demòcrates, ajuntem-nos i fem front als d’extrema dreta» i fem front i acabem blanquejant a aquelles que ens han enterrat amb cal o que ens han reprimit a cops de porra brutals per voler votar. I sí hem de fer front, fem-lo, però amb els principis a la ma i les renúncies a la brossa.
Ens cal el nostre programa polític diferenciat de la socialdemocràcia i això no nega, que tinguem acords tàctics per bandejar a l’extrema dreta dels barris, parlaments o ajuntaments, però ens cal un programa polític i propostes que vagin en línia de superar els marcs capitalista-patriarcal i el règim del 78, ja que en cap d’aquests dos marcs hi trobarem la solució, ans el contrari, hi trobem el problema. Només tenint clar que hem de superar aquests dos marcs, podrem avançar cap a propostes realment antifeixistes, perquè apuntalar els pilars d’un règim que en sí mateix és el responsable de l’augment de l’extrema dreta, és apuntalar la pròpia extrema dreta.
Ens diuen de bandejar-los dels parlaments, i no ens ho creiem i de fet no ho fan, tot al contrari que a l’esquerra abertzale. A elles sí que les van bandejar de tota representativitat política, els hi van tancar seus, diaris i ràdios, i en fi, no cal seguir però ja sabem com va acabar la repressió. Ens diuen de bandejar-los dels parlaments, però al Govern anterior de la Generalitat sí que el van bandejar, bandejar i empresonar. L’única garantia de bandejar-los dels parlaments és trencant d’arrel amb el règim i voler trencar amb el règim és motiu de bandeig segons la norma suprema, o sigui que espereu i serem nosaltres bandejades abans que elles, i sí ho «fem be», no trigarà gaire a passar.
Quan l’extrema dreta presenta un programa que proposa acabar amb l’estat de les autonomies i això fa tirar-nos dels cabells, hem de pensar que l’1 d’Octubre és l’acte més gran des del 78 que ha pretès acabar amb l’Estat de les autonomies. Inclús si parlem de democràcia tal qual surt a la constitució, el problema de Vox no és sí són poc demòcrates perquè nosaltres sempre hem pensat que a Espanya no hi ha una vertadera democràcia i també volem acabar amb ella. El problema social que tenim amb l’extrema dreta, és que no dubtaran en eliminar-nos sí governen i sinó per por a perdre la poltrona ja ho faran Ciutadans o PP. El problema no va del grau de demòcrates que són els Vox, va, més aviat de feixisme, i és que el feixisme pot ser escollit a les urnes. O sigui, no podem ser més constitucionalistes que el TC alhora de lluitar contra el feixisme, i més independentistes que José Martí alhora de lluitar contra l’Estat.
I sent malpensada, que millor que Vox per fer tornar la cordura d’aquest sistema, que està perdent el rumb amb el populisme chavista, el secessionisme malèfic i els deliris franquistes? Que millor que la possibilitat real de que Vox mani per a començar a fer pactes amb el PSOE o Podemos o el Bloc o el PDCAT o Esquerra per a poder d’aquesta forma tornar al diàleg i als pactes de Toledo 2,0? Qui millor que la moderació del bipartidisme 2.0 del 78 per a poder tornar a la Pax Romana dels 90?
Diguem prou, sortim dels marcs mentals que ens imposa règim del 78 i fem propostes que vagin en la direcció de superar-lo, que siguin rupturistes i no pactistes, que siguin populars i no als despatxos. És així només, que podrem superar els reptes que en aquest tros d’Europa se’ns plantegen. Dit d’una altre forma, pel que fa als nostres principis ideològics o objectius estratègics, no és poden veure modificats per la por a l’extrema dreta, perquè al cap i a la fi, alguna cosa haurem fet be, quan l’extrema dreta s’ha vist obligada a escindir-se de la dreta oficial, i a treure’s les màscares. I és que ja sigui per una banda o altra, la moderació, pacte o l’acord, el consens social i el sistema de torns de partits, només posterguen el xoc inherent entre projectes polítics contraris.
