[bar group="860×106"]

Un any de procés: la vessant institucional

pacte-catAquest és el primer d’una sèrie de quatre articles que L’ACCENT publicarem en els propers números per a analitzar l’anomenat “procés sobiranista”, que ara compleix el seu primer any. En posteriors articles analitzarem la vessant de Països Catalans, socieconòmica i ideològica del procés. En aquest primer, però, posem el focus en la vessant institucional, que precisament és la que dóna llum al concepte de “procés”, en canalitzar les reivindicacions independentistes del carrer a través d’una acció parlamentària i governamental.

L’impacte de la manifestació de l’any passat de l’Onze de Setembre ha provocat un canvi substancial en les coordenades de la política al Principat. En el darrer any, les dinàmiques del vell autonomisme han mutat cap a un nou sobiranisme de resultat incert. Aquesta és la crònica dels fets sota el sedàs del nostre punt de vista editorial.

Quan CiU es va fer sobiranista

“Cal que tothom vagi a la manifestació de l’onze de setembre per a donar-nos força per negociar un pacte fiscal”. Amb aquestes paraules, l’aleshores alcalde de Figueres i ara conseller de Territori Santi Vila, feia una crida als figuerencs a participar de la mobilització de l’ANC de l’Onze de Setembre de 2012.

Quan es va presentar la mobilització, a finals de juny, diverses fonts independentistes preveien una manifestació de fins a 100.000 persones. Les dificultats en l’organització de les marxes per la independència de juny-juliol corroboraven aquesta previsió. Això, que ara pot semblar un fracàs, suposava triplicar l’assistència habitual a les mobilitzacions de la Diada. Aquell març, l’ANC havia aplegat milers d’independentistes al Palau Sant Jordi, convertint-se així en el paraigües organitzatiu del nou sobiranisme que des de 2009 havia emergit amb força.

El mes d’abril de 2012, l’economista Edward Hugh va predir en una entrevista a TV3 que al mes de novembre la Generalitat seria intervinguda pel govern espanyol. Aquesta predicció semblava que es començava a complir a finals de juliol amb el desembarcament a Barcelona dels homes de negre del Ministerio, coincidint amb la creació del Fons de Liquiditat Autonòmica. El País Valencià fou la primera comunitat que s’hi acollí, i el Principat seguiria el mateix camí el 28 d’agost. Diners a canvi de compliment de la política dictada per Madrid per a unes autonomies a punt del col·lapse.

És en aquest context en que els interessos del nou sobiranisme de masses i els interessos de CiU convergeixen, i la convocatòria de la manifestació comença a agafar la volada d’una cita obligatòria de tot el catalanisme. Sense poder evitar que la manifestació fos explícitament independentista, però amb l’esperança per part dels convergents de poder reconduir els rèdits polítics de la mobilització al seu favor.

“Tots amb el president”

El 20 de setembre a la tarda, la Plaça de Sant Jaume aplegava unes dues mil persones convocades per les xarxes socials per donar suport a Artur Mas en el seu retorn de Madrid després de l’entrevista amb Rajoy on li va reclamar un pacte fiscal per al Principat.

Era l’escenificació de la fusió dels interessos de la intel·ligència sobiranista i l’aparell convergent. La jugada que feia Artur Mas no només aconseguia evitar que la manifestació li passés pel damunt, sinó també situar-se com a líder d’aquella marea humana.

Sis dies més tard, al Parlament, un Artur Mas sense suports parlamentaris clars, convocava eleccions anticipades pel 25 de novembre amb l’objectiu d’aconseguir una majoria absoluta. Una sortida endavant per la crisi de l’autonomisme, sota els paràmetres de la transició nacional de resultat indefinit que el seu partit havia dissenyat en un congrés mig any abans. La intel·ligència sobiranista semblava veure com, per fi, se li resolia la seva principal equació: sense Convergència no hi ha independència.

Patacada electoral

L’onada masista de l’opinió públicada va quedar frenada a les portes dels col·legis electorals. El fracàs electoral de CiU va coincidir amb l’èxit d’una majoria sobiranista i independentista al Parlament. Així, els partits partidaris d’un referèndum tenien pràcticament dos terços dels escons.

L’objectiu de CiU era obtindre un mandat democràtic, en forma de majoria absoluta, per a obrir una etapa de negociacions amb l’estat de cara a assolir un salt qualitatiu en l’autogovern català. El fet que el seu programa electoral es titulés “Catalunya 2020” és molt il·lustratiu de com es veia el procés. Una simple cerca de la paraula “independència” en aquest programa no ens retorna cap resultat vinculat a la independència de Catalunya. Només la promesa d’una consulta indeterminada i dins de la legalitat entroncava realment amb el programa polític de la manifestació de l’Onze de Setembre.

Els resultats deixaven l’escenari momentàniament fora del control de CiU i posaven de relleu l’únic element comú entorn el qual es podia bastir una majoria parlamentària: la realització d’una consulta.

Pacte per la Llibertat

ERC va aconseguir un pacte amb CiU en què els republicans imposaven els seus tempos pel que fa al “procés” però alhora els convergents aconseguien encarrilar aquest pels camins de l’ordre establert. D’entrada, ERC semblava la gran beneficiada del pacte, ja que apareixia com la garant del referèndum alhora que no havia d’assumir el cost polític de les retallades.

Tot i així, les aparences enganyen i els dirigents republicans en són ben conscients. ERC és presonera dels tempos i polítiques de CiU. Fer el contrari, trencar la baralla per intentar accelerar el procés, seria posar-se en el punt de mira de centenars de milers de ciutadans que acusarien ERC d’haver enfonsat l’única possibilitat d’independència dels darrers segles. De fet, el propi procés de negociació del pacte ja es va fer sota aquesta pressió. Sembla previst, doncs, que ERC només trenqui el pacte si CiU abandona explícitament i públicament el projecte d’una consulta.

Teatre (del bo?)

mas-junquerasL’activitat parlamentària del darrer any ha viscut un excés de sobreactuació inèdit. Per mantenir viu el “procés” alhora que complir amb les exigències de la UE, l’estat i els mercats en matèria econòmica i no apartar-se ni un mil·límetre de la legalitat , han fet falta altes dosis de teatralització.

Així, el Parlament de Catalunya va aprovar el 23 de gener la quarta declaració d’intencions en trenta-dos anys en què s’afirmava que Catalunya era sobirana -cinquena si hi comptem l’estatut retallat-. Presentada com l’acte fundacional del procés, aquesta declaració -cuinada en exclusiva entre CiU i ERC- no obligava el parlament ni el govern a res, però sí que ja acotava el procés al respecte a la legalitat i a la renúncia als Països Catalans. Una declaració que va rebre el sí crític de la CUP.

En tot aquest procés, la CUP va patir en la pròpia pell el poder mediàtic del sobiranisme oficial, disposat a no tolerar cap posició alternativa envers les opcions que anaven prenent els partits progovernamentals. La tensió externa i interna va deixar tocada la formació, que des d’aleshores ha optat per modular molt més la seva crítica, i li ha fet cometre el que possiblement hagi estat l’error polític més important en aquest seu primer any al Parlament: no posar en valor la seva pròpia declaració de sobirania. Una declaració que proposava una fórmula d’encaix del procés en la construcció dels Països Catalans, l’aprofundiment democràtic i fixava una data límit per a la convocatòria del referèndum.

El sainet de les declaracions es completà el 13 de març quan el parlament aprovà, amb el suport de CiU, ERC i ICV,  una nova declaració proposada pel PSC que matisava l’anterior declaració de sobirania apostant per una consulta pactada amb l’estat. La constel·lació comunicativa del sobiranisme, però, en aquesta ocasió passà molt per sobre d’aquest tema.

Menys simbòlic, però igualment teatral ha estat tot el procés de discussió dels pressupostos. Després de mesos de gesticulació contra el límit de dèficit proposat per Madrid, i de presentar la pròrroga dels anteriors pressupostos (pactats per CiU i PP) com la via per a oposar-se a aquest límit, el govern Mas ha anunciat unes retallades de 2.000 milions. Aconsegueix així obeir el límit de dèficit sense haver de passar per una discussió parlamentària molt incòmoda tant per ell com els seus socis d’ERC.

 

Claus de futur

L’impacte de la Via Catalana

La principal virtut que va tenir la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 és que la conjuntura política del dia 12 era ja molt diferent de la que hi havia dos dies abans. Amb l’encarrilament de les demandes sobiranistes per la via institucional, les mobilitzacions semblen haver perdut la seva capacitat de fer variar el rumb polític. Com a exemple, l’impacte del Concert per la Llibertat al Camp Nou del passat 29 de juny. Ara caldrà veure si la Via Catalana obliga el govern a accelerar i aprofundir la convocatòria de la consulta o bé l’utilitza com a baló d’oxigen.

Reescriure el full de ruta

En els darrers dies s’han sentit veus des de dins del procés que qüestionaven la viabilitat de la convocatòria d’una consulta, especialment per al 2014. Són molts els opinadors que estan preparant ja el terreny cap a unes eleccions plebiscitàries el 2015 que aparquin la consulta i atorguin un mandat popular per a una negociació bilateral amb l’estat. De fet, la majoria de parlamentaris donen per feta aquesta tessitura. La desobediència continua essent tabú per a CiU.

El nou finançament

Aquest desembre caduca l’actual finançament autonòmic pactat el 2009 pel tripartit amb el govern Zapatero. Una Generalitat ofegada a nivell financer, i que ha fet de la denúncia de l’espoli fiscal el seu discurs polític central, haurà de participar en una ronda de negociacions on de ben segur que reapareixerà amb força el discurs del pacte fiscal. Una oportunitat on empresaris i polítics del vell autonomisme jugaran a fons la carta d’un bon finançament per a desactivar l’efervescència sobiranista. Al davant tindran un nacionalisme espanyol intransigent disposat a no deixar-li’n passar cap a Mariano Rajoy.

L’alternativa moderada

Més enllà de la representativitat de l’espanyolisme pur i dur del PP i Ciutadans, caldrà estar atents als moviments per a configurar una alternativa moderada que estigui en condicions de disputar l’hegemonia política al sobiranisme. El nom de Josep Piqué per a encapçalar aquesta operació política ha sonat amb força, alimentat també per la seva recent baixa com a president de Vueling i del Cercle d’Economia.

 


[bar group="860×106"]