Un migdia a l’Autònoma, una tarda a Alfés, un vespre a Hernani…

Tot just aquest cap de setmana, el 28 d’octubre, la Candidatura d’Unitat Popular de les comarques de Ponent i del Pirineu donava el tret de sortida a la seva cursa cap al Parlament de la Ciutadella amb un acte a la petita localitat d’Alfés, al Segrià administratiu però a les Garrigues històriques, terra de bon oli i bona gent, on el foraster sempre hi és acollit amb un bon àpat, sobretot si la cassola de tros, una de les especialitats locals, s’ha fet un lloc al menú.

A l’escenari que succeí a la lifara hi coincidirem el Pau Lozano, l’Antonieta Jarne i el David Fernàndez, a més de jo mateix, el Ramon Usall. La coincidència volgué que bona part dels oradors en aquesta tarda de tardor tinguéssim un denominador comú, la nostra vinculació a Alternativa Estel, una organització estudiantil de vida efímera, que ha estat però una inesgotable pedrera de militants abnegats per a la llibertat del nostre poble i de la seva gent.

Abans de pujar a l’escenari, recordava com amb el David havíem compartit els primers anys d’una Alternativa Estel gairebé clandestina, reunits en un localet claustrofòbic a la Facultat de Lletres de l’Autònoma que havíem heretat dels grans de la casa que mai s’havien molestat a notificar al rectorat la seva okupació. Fou allí on nasqué l’Enciam, el butlletí que deixava verd al sistema, una mostra de l’enginy, l’humor i la fina ironia que els primers “estels” combinaven amb una fermesa revolucionària i un sacrifici militant que fregava la malaltia.

L’Antonieta Jarne, professora d’història contemporània a la Universitat de Lleida, s’apropà a Alternativa Estel des que aquesta es constituí a la UdL, fruit de l’expansió territorial que l’organització estudiantil engegà després de definir-se, en una història assemblea nacional celebrada al pis que el Dani de Girona tenia llogat a la capital del país, com una estructura política que pertanyia a “l’esquerra revolucionària d’alliberament nacional”. Gairebé com una estudiant més, l’Antonieta coincidí plenament amb els postulats polítics de l’Estel, que durant la seva efímera existència (efímera atenent a la història, és clar, ja que la seva vida s’allargà durant uns quants anyets), abans de fondre’s en el procés constitutiu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, serví de Masia pels molts alumnes que d’arreu del país havien triat la capital de Ponent com a destí.

El Pau Lozano, hereu de les lluites de l’Estel ja en forma de Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans completava amb mi el quartet de ponents que aquella tarda intervingué a Alfés. El petit poblet de les Garrigues Històriques es convertí, per un instant, en una rèplica de les caloroses assemblees al local de la plaça Cínica de l’Autònoma, llar per excel·lència de l’Estel.

En pujar a l’escenari, jo mateix vaig recordar moltes de les lliçons apreses en les llargues jornades de militància universitària. Molt especialment la que ens donà un dia en Quique, xilenocatalà estudiant de polítiques que avui participa al comitè de campanya de la CUP al barri de Gràcia, i que consistia en assumir que la resistència no podia constituir mai un objectiu, que el marxisme era, per definició, dinàmic i que, per tant, no havíem de centrar-nos en resistir sinó en construir, en vèncer, en avançar. Un debat profund que havia sorgit a propòsit del lema d’una trivial enganxina.

En David Fernàndez, al seu torn, s’encarregà de recordar-nos que la pedrera de l’Estel fins i tot havia traspassat fronteres. Que el passat 21 d’octubre, l’esquerra independentista basca, representada per EH Bildu, entrava amb força al parlament de Vitòria i que entre les moltes diputades de la coalició hi destacava una tal Lur Etxeberria, filla també de la fornada que engendrà aquella Alternativa Estel.

Els migdies a l’Autònoma, amb la Lur, el David, i tots els companys i companyes que continuen, gairebé íntegrament, al peu del canó, les tardes a Alfés, o els vespres a Hernani, vila natal de la nostra camarada basca, no són més que part de la història de llibertat que una generació amb pocs referents ha sabut construir, hereva de dècades de lluita però amb voluntat de traçar un camí propi. El camí de la llibertat dels pobles i de les persones. De ben segur que plegats el forjarem. Des de Vitòria, des de la Ciutadella, i des de cadascun dels racons on aquella espurna de rebel·lia estudiantil continua encesa. Que no són pocs.