Tot just fa ara un any, amb la Georgina Monge vam publicar un article titulat “Un no feminista a Mas”, on explicàvem els motius pels quals consideràvem necessari, des d’una perspectiva feminista, “treure el botó del procés de les mans del màxim representant de les polítiques misògines de CiU”.
Si bé és cert que vam aconseguir destronar el molt honorable del seu càrrec de president, les polítiques a favor de la classe que ell representa han continuat intactes, i es perpetuaran en cas d’aprovar-se el projecte de pressupostos que Junts pel Sí ens vol imposar, com a condició per a celebrar un referèndum d’autodeterminació.
Un referèndum que a hores d’ara no té data de convocatòria, i que —en un nou desplegament de l’acostumada política de xantatge i corró de Convergència, PDeCat o com bonament es digui actualment el braç polític de la branca catalanista del capital— volen ara supeditar a l’aprovació d’uns pressupostos profundament classistes, patriarcals i neoliberals. I ho volen fer sota la disjuntiva de “pressupostos o eleccions”, disjuntiva que no té cap fonament polític, ja que si hi ha diners per a la celebració d’unes eleccions, aquests mateixos diners es poden fer servir per a la celebració d’un referèndum.
Ens trobem, per tant, en un escenari que poc ha canviat respecte al de fa un any, amb uns pressupostos adaptats als interessos de classe de l’estament que continua segrestant un procés que havia emanat del poble i que ja fa uns anyets que està sent gestionat i adreçat a salvar els mobles d’un dels còmplices de l’estat de coses tant miserable en què ara mateix viu la majoria de la societat catalana, especialment les dones.
… es nega en rodó a fer compartir unes miserables molles del gran pastís del que gaudeix el 4% de la població amb ingressos per sobre dels 60.000 € anuals. 
I és que gairebé la meitat de les dones del Principat són pobres o es troben en situació de risc de ser-ho[1]. D’entre totes aquestes dones pobres, trobem que el 30,5 % estan ocupades i formen part de la “pobresa assalariada”, amb feines que no els permeten cobrir les seves necessitats bàsiques. D’altra banda, el mercat laboral continua perpetuant una escletxa salarial que actualment ascendeix al 25,95% respecte els homes, de manera que, com a mitjana salarial anual, les dones ingressem 6.922,83 € menys que els homes.
I davant d’aquesta desoladora situació, ens trobem amb un partit que es nega en rodó a fer compartir unes miserables molles del gran pastís del que gaudeix el 4% de la població amb ingressos per sobre dels 60.000 € anuals. Un pastís, no ho oblidem, elaborat amb ingredients provinents de la despossessió de les classes populars.
Aquest 4%, però, està escandalosament hiperrepresentat a tots els mitjans de comunicació, els quals, amb els seus tertulians, presentadores, directors i redactores, pretenen instal·lar en la societat la idea que existeix una “hiperpressió fiscal” que ells, com a autoanomenades classes mitjanes, tot i disposar de rendes superiors a les del 96% de la població, no poden assumir. Perquè, és clar, renunciar a la piscina a la segona o tercera residència, a una major cilindrada dels seus mercedes i BMWs o a vacances a tot drap, mentre la gran majoria de la societat, i, de manera especialment sagnant, la grandíssima majoria de les dones, amb prou feines arriba a fi de mes, és un sacrifici intolerable.
I són aquestes mateixes persones, que des dels altaveus que els brinden els mitjans de construcció d’ideologia, les que amaguen el desastre social en què sobrevivim, tot ocultant les causes i les conseqüències de l’empobriment de les treballadores, de la feminització de la pobresa, del desmantellament del sistema públic de salut i d’ensenyament, de la no aplicació de la llei de dependència i de la privatització desenfrenada de tot allò susceptible de ser convertit en mercaderia.
… les dones treballadores, que conformen el gruix de treballadores del sector públic, es veuen afectades pel seu desmantellament, per la seva privatització, infrafinaçament i precarització.
Aquest 4% de “classe mitjana” que es nega a contribuir en l’alleujament de les conseqüències de les seves polítiques és qui està condemnant les dones, amb el seu salari brut de 17.964 € anuals de mitjana, a assumir totes aquelles tasques que les seves retallades estan foragitant del sistema públic. Aquest 4% de “classe mitjana” que s’aferra al seus privilegis arrencats a les classes populars se sap segur amb les seves pòlisses sanitàries, i les seves escoles concertades, i les seves residències privades, i les seves cuidadores professionals; mentre les malaltes s’amunteguen als passadissos dels hospitals públics o han d’esperar mesos per ser ateses per una especialista; mentre la meitat de les 453.645 persones registrades com a aturades al SOC no reben cap prestació; mentre 4.439 dones han de demanar una excedència laboral per tenir cura d’algun familiar, amb la conseqüent penalització en les seves cotitzacions; mentre 30.000 de les 140.105 persones amb grau de dependència servera i extrema reconegut no reben la prestació corresponent, i, per tant, són cuidades de manera gratuïta per dones amb jornades interminables; mentre la pensió no contributiva mitjana de milers de vídues dedicades tota la seva vida a cuidar dels altres és de 368,02 € al mes, etc., etc.
Aquesta desoladora situació es veu accentuada per la política neoliberal i patriarcal de retallades de Junts pel Sí, consagrada en el “Projecte de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017”. Un projecte que no fa sinó aprofundir en l’empitjorament de les condicions laborals de les dones treballadores, que conformen el gruix de treballadores del sector públic i que, per tant, més directament es veuen afectades pel seu desmantellament, per la seva privatització (amb sous pitjors i més dificultats per organitzar-se sindicalment), pel seu infrafinançament, pels fraccionaments de jornada amb sous per sota dels salaris mínims de l’Administració, per la seva precarització i pel consegüent increment de la càrrega laboral.
… 30 milions anuals— per finançar l’adoctrinament supremacista masclista i segregacionista impartit per les escoles fonamentalistes catòliques de l’Opus Dei, on s’ensenya que les dones som éssers inferiors als homes, als quals estem destinades a obeir i servir, i que la funció del nostre cos és fer d’incubadores per al sistema.
Observem, igualment, que al mateix temps que no hi ha diners per reduir ratios a les aules, estabilitzar el personal docent, cobrir les baixes per malaltia i treure l’alumnat dels 1.007 barracons en què ha començat el curs escolar, sí que n’hi ha —30 milions anuals— per finançar l’adoctrinament supremacista masclista i segregacionista impartit per les escoles fonamentalistes catòliques de l’Opus Dei, destinades a formar la classe que ens explotarà en el futur, i on s’ensenya que les dones som éssers inferiors als homes, als quals estem destinades a obeir i servir, i que la funció del nostre cos és fer d’incubadores per al sistema.
És aquest el context en què s’emmarca la negociació de pressupostos entre la CUP i Junts pel Sí. Una negociació en la que una de les parts no ha cedit ni tan sols per fer complir els seus compromisos electorals i en la que ens volen fer combregar amb unes polítiques totalment antagòniques amb els interessos de la nostre classe, en general, i amb els de les dones treballadores en particular, amb la promesa d’un referèndum que, com dèiem a l’inici, ni tan sols té data de convocatòria. Però és que encara que s’acordés una data per la celebració d’aquest referèndum, no hem d’oblidar que el nostre objectiu és guanyar-lo i a això estava destinada, precisament, l’actual legislatura: a eixamplar la base de l’independentisme.
Doncs bé, segons dades de l’estudi “Dones i independència. Les dimensions de gènere del procés”[2], realitzat per Tània Verge, professora de Ciències Polítiques de la UPF, la posició favorable a la independència entre les dones és menor que entre els homes, en totes les franges d’edat. En la mateixa línia, durant el 9N, el suport de les dones a les diferents opcions del Sí també va ser menor que el dels homes, i tant l’abstenció com el No van ser superiors entre les dones que entre els homes. Pel que fa als motius adduïts per votar a favor de la independència, la millora de les condicions de vida va obtenir 4,5 punts més entre les dones que entre els homes.
El que està clar és que un referèndum que emani d’uns pressupostos tant rotundament masclistes —que, en cas de rebre el suport de la CUP, farien que el bloc independentista fos socialment percebut com a favorable a unes polítiques manifestament contràries als interessos de les dones treballadores— difícilment contribuiran a eixamplar la base de l’independentisme entre les dones que condicionen la seva adhesió a la independència a la promesa d’una millora de les seves expectatives de vida.
Però ara alguns visionaris ens asseguren que totes aquestes qüestions es veuran resoltes amb la independència, la qual farà que qui ara s’oposa a adoptar mesures pal·liatives per respondre a l’actual emergència social s’adhereixi a les polítiques de redistribució de la riquesa i a prioritzar les necessitats bàsiques de les persones i a posar la vida al centre per sobre dels seus interessos de classe, en un fenomen sense precedents al món, però que en el nostre cas sí que succeirà perquè les elits catalanes tenen un cor molt gran.
És sobre aquesta inversemblant hipòtesi sobre la que es construeix això de “primer la independència i després…”. Doncs, si no modifiquem l’actual correlació de forces i articulem un bloc popular i feminista que arrabassi el control de comandament del procés independentista als representants de la burgesia, el que tindrem, en el molt hipotètic cas que es celebri un referèndum, que aquest es guanyi i que es proclami la independència, serà més del mateix, en forma d’acumulació per despossessió, en forma d’imposició del sosteniment de la vida a les dones, en forma d’explotació laboral i de polítiques neoliberals i parasitàries. Amb una bonica estelada, això sí, però igual de capitalista i patriarcal. I recordem que no era això al que veníem.
Dèiem que ho volíem tot. I a això veníem: a construir la República socialista i feminista dels Països Catalans, projecte totalment incompatible amb donar suport als pressupostos neoliberals i masclistes presentats per Junts pel Sí. Uns pressupostos que suposen un entrebanc a la construcció d’una majoria social a favor de la independència, a l’articulació d’un bloc d’unitat popular que engegui un procés constituent del qual sorgeixi una nova república que serveixi per a l’emancipació de les classes populars i de les dones treballadores. A això veníem.
[1] Segons un recent estudi elaborat per CCOO de Catalunya, el 49,7 % de les dones del Principat (1.471.922 dones) disposen d’una renda individual que les col·loca en situació de “risc de pobresa o pobresa”, amb uns ingressos per sota dels 10.893,49 € anuals.
[2] Dones i independència. Les dimensions de gènere del procés. Tània Verge. Editat per la Fundació Josep Irla (PDF)
