Ja han acabat les falles del 2019, les darreres de la present legislatura municipal i les últimes de l’autoproclamat Govern del canvi (si repeteix, siga el que siga, ja no serà del canvi). Si fem un poc de memòria i ens remuntem a fa quatre anys, encara ressonen les darreres falles de Rita Barbera com a alcaldessa, les del 2015, també conegudes com les Falles del caloret. Aquell any, la Intifalla, encara vigorosa, anunciava mobilitzacions amb el lema «Good Bye, Rita». I, efectivament, al cap de pocs dies era la mateixa Rita qui exclamava «Qué hostia» en relació als resultats electorals del seu partit.
Quatre anys després, l’alcalde Joan Ribó no ens ha deixat, afortunadament, imatges tan vergonyoses com el llegat de la seua predecessora. Però quin balanç es pot fer de les Falles sota la batuta de Compromís? Més enllà de les interioritats del món faller, amb les seues faccions, els equilibris i les corrupteles, on no dubtem que hauran lliurat algunes batalles (i no tantes, perquè continuen sent feu de l’extrema dreta), el cert és que, des de fora, no es pot més que apreciar una rentada d’imatge, una modernització i racionalització necessàries, però cap canvi de fons.
El Govern del canvi ha fet una aposta pel continuisme en la festa i no s’ha atrevit a qüestionar aspectes tan elementals com el masclisme implícit en el model de falleres majors i corts d’honor, l’extrema religiositat heretada del franquisme o el maltracte animal, que, a més a més, ha servit d’aparador per a què els ninots de l’extrema dreta espanyola vinguen a lluir-s’hi. La mercantilització de la festa, l’espanyolisme i el menyspreu per la llengua pròpia i un model d’oci alienador i masclista són encara els elements dominants de les Falles.
Per altra banda, tot allò que es pot considerar alternatiu sembla que ha entrat en una certa letargia. Les traves burocràtiques i la dificultat de trencar amb el monopoli de la festa que ostenten les comissions falleres -i els interessos privats a través d’elles- en són, segurament, les responsables. Si, d’una banda, no podem deixar de lloar la feina de molts col·lectius i persones que intenten recuperar el caràcter popular de les Falles, de l’altra, no podem evitar pensar que al Govern del canvi li interessa que aquestes iniciatives no isquen d’una marginalitat continguda. Enguany, per exemple, l’oferta de música en directe en valencià ha sigut poc més que testimonial. I en un període electoral com l’actual, això és ben significatiu.
Així, a grans trets, l’únic gran èxit que es pot atribuir el Govern del canvi és que l’oposició no ha aconseguit instrumentalitzar la festa en contra seua. Certament un balanç ben pobre que, d’altra banda, difícilment siga un mèrit que es puguen atribuir en exclusiva. En tot cas, haurien de saber que pretendre ser més papistes que el papa no és la millor manera de rosegar els fonaments del Vaticà, si és que aquesta és la vertadera intenció. Així, després de quatre anys, deixen un llegat que la dreta espanyolista podrà heretar i continuar sense massa miraments i, ara també, amb la crítica neutralitzada: en el fons, una regeneració que segurament atorgarà legitimitat al sistema per a uns quants anys més.
