[bar group="860×106"]

Una bandera a l’ONU

Junt amb la territorialitat referencial, els Països catalans, la Independència i el Socialisme han sigut des de fa quaranta anys els dos grans objectius polítics de l’esquera independentista. I ho han sigut per dues raons, una d’ideològica, s’ha entès que la llibertat dels pobles i la justícia social són objectius desitjables i complementaris; i una altra d’estratègica, s’ha cregut que l’alliberament nacional, la lluita per assolir un Estat (mentre hi hagi Estats), és una mitjà i una ocasió excel·lents per acumular forces entorn d’un projecte de transformació social.

Aquesta segona consideració, però, partia d’alguns supòsits que no estic segur que segueixin sent del tot vàlids a principi del segle XXI: Que la burgesia es mantindrà fidel a l’estat que li ha garantit durant 200 anys mercat i ordre públic (sembla evident que en aquests moments sectors importants del món de l’empresa aposten obertament per abandonar el Regne d’Espanya); i una concepció un xic simplista dels processos polítics, en la qual la revolució, que tenia data al calendari, constituïa un trencament irreversible entre el vell i el nou ordre social, desmentida per diferents experiències arreu del món que demostren que la construcció del socialisme té accelerades i retrocessos però que no es fa d’un dia per l’altre, com sí que, en canvi, es constitueixen els Estats tal amb bandera a la Seu de les Nacions Unides. Una altra cosa és que un Estat, en si mateix, no garanteix la independència real (total) d’una nació, igual que la igualtat davant la llei de dones i homes no en garanteixen la real, però és, en tots dos casos, un pas imprescindible i de gens menyspreable importància. Així, la Independència formal depèn sobretot de nosaltres i és concretable en el temps i l’espai, mentre que la construcció del socialisme i de la sobirania econòmica són processos oberts i molt dependents de la conjuntura internacional (si ja era difícil el socialisme en un sol país fa un segle i en un territori enorme, imaginem-nos-ho en un territori petit com al nostre i en un món tant interrelacionat com l’actual).

Dic tot això per mirar de convèncer al lector que la Independència (la formal) no és només un mitjà sinó també un objectiu en si mateix per seguir existint com a col·lectiu humà autocentrat, per definir la llengua de l’escola, per exemple, i que no és tasca de l’esquerra Independentista posar pegues al procés actualment engegat al Principat encara que no sigui (com tantes coses a la vida) exactament com ens l’havíem imaginat. El què ens cal, en canvi, és ser-hi, sense complexos, per treballar amb aquest nou independentisme popular i poder proposar, també sense complexos, que s’aprofiti l’avinentesa per canviar alguna cosa més que els límits estatals del google maps. I és que la independència potser no comportarà el socialisme de forma automàtica i simulàntia, però si hi som, si l’esquerra hi és, en aquesta lluita i en aquest moviment, segur que aconseguirem que canviïn força més coses de les què alguns ara preveuen.

I és que, de fet, la Unitat Popular no consisteix només en apropar sectors de l’esquerra i les lluites socials cap a plantejaments independentistes, sinó també, i al mateix nivell d’importància, arrossegar l’independentsime ampli cap a supòsits d’esquerra i dotar-lo d’una agenda social ambiciosa. I això només ho aconseguirem si en formem part, d’aquest independentisme popular, encara que de tant en tant haguem d’aguantar, com a tot arreu, personatges i actituds més o menys lamentables.


[bar group="860×106"]