Una història catalana al TNC

Una història catalana al TNC

casanova

Ja fa cinc anys que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) du a terme el Projecte T6 que té per objecte la promoció de l’escriptura teatral. Apadrinat dins aquest projecte i cloent-ne l’edició d’enguany, en Jordi Casanovas va presentar, el passat 8 de juny, Una història catalana. En aquesta edició, els autors escollits tenien tots un perfil més aviat jove, que rondava la trentena. Ara bé, malgrat la seva joventut -va néixer a Vilafranca del Penedès el 1978, en Jordi Casanovas no és un debutant ni el l’art d’escriure ni en el de dirigir. D’entre la vintena d’obres que ha produït hi destaquen Beckenbauer, la trilogia Wolfenstein, Tetris i City/Simcity, La revolució o Un home amb ulleres de pasta, que ha recollit diversos premis.

A Una història catalana hi trobarem, de fet, dues històries diferents que, a la segona part de l’obra, acabaran trobant-se i resolent-se. Ambdues, absolutament diferents, tenen però dues coses en comú: s’esdevenen en terres de frontera i en temps de canvi, de transició -en Casanovas equipara aquesta obra a un western, a un relat de la creació d’una nació-. La primera arrenca el 1979 i té per escenari un poblet del Pallars que ocupa una de les poques valls encara verges. Com a Tor, la possibilitat de vendre-la a una constructora per a que hi construeixi una pista d’esquí divideix el poble, que entra en una dinàmica de retrets històrics i violència desfermada que du a la família que no vol vendre, els de can Farràs, a recloure’s en ella mateixa, creant un ambient asfixiant que ens recorda The Village d’en Night Shyamalan, tot mantenint a distància la resta del poble sota la creença que la cap de família és bruixa. La segona història, que s’inicia també el 1979, se situa a un barri de les afores d’una gran ciutat, en aquest cas, a La Mina, barri degradat de ressonàncies llegendàries. Els seus protagonistes, lladres i traficants d’origen espanyol, perden la meitat dels de la seva colla en un atracament, en una primera escena amb reminiscències de Reservoir Dogs. Però a través de la seva relació amb la filla d’un constructor -l’atracció que les filles de la burgesia catalana sentien cap el xarnego és una temàtica àmpliament abordada per en Juan Marsé- el Cala, cap de la banda de quinquis, es llença voraçment a invertir en un negoci que, a partir de l’anunci de la proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica, permet no només enriquir-se amb la venda del producte sinó també blanquejar tot allò que era negre.

L’obra és, diguem-ho clar, un bon treball, tant pel que fa al text -hi ha algun gir que grinyola una mica però en general és solvent i enginyós- com a la posada en escena -una primera part més aviat angoixant, amb un escenari molt petit, amb els actors molt a prop, i una segona amb més espai, àmplia, però amb els actors també molt a prop- i al treball actoral. Destaca, del treball dels actors, i del text, és clar, la voluntat de dotar a cadascun dels quadres d’un realisme -trencat per la interpel·lació directa al públic- que passa pel treball en detall de les diferents parles dels seus protagonistes, d’entre les quals destaca, per una banda, el nucli format per les tres dones de can Farràs, i, per l’altra, el Cala, un personatge atractiu molt ben interpretat per part de l’Andrés Herrera.