Una legislatura gens excepcional, que hauríem d’assolir que ho fos.

Malgrat les expectatives aixecades per la investidura del Govern Puigdemont, facilitada pel pacte entre JuntsxSÍ i la CUP, el balanç actual és desigual i més aviat negatiu.

Si bé les promeses inicials afirmaven una legislatura excepcional marcada per les iniciatives de caire sobiranista que havien d’accelerar la ruptura independentista, l’anomenat «Procés» està avui més aviat aturat i mancat d’iniciativa.

JuntsxSÍ i el Govern de la Generalitat han deixat en paper mullat la «Declaració del 9 de novembre» pactada amb la CUP, que era la base del que havia de ser el full de ruta sobiranista, comunicant públicament a les institucions de l’Estat que es tractava d’una declaració d’intencions de caire simbòlic. Les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya suspeses pel Tribunal Constitucional Espanyol, no han estat igualment aplicades en acte de desobediència institucional catalana al tarannà despòtic i antidemocràtic de l’Estat Espanyol. Des del Govern de la Generalitat no s’han anunciat properes iniciatives de ruptura i desconnexió gradual però continuada i ferma, com tampoc s’han plantejat possibles escenaris més definitius de referèndum o declaració d’independència unilaterals. Tot són gestos, iniciatives i proclamacions de curta volada, en el marc d’un processisme sense nord i ple d’ambigüitats i indecisions.

A la vegada, el projecte de pressupost de la Generalitat, més enllà de la retòrica des del Govern, és novament autonòmic, sense elements de desobediència a l’Estat, tant pel que fa a la recaptació com a la despesa, i no dóna resposta a les necessitats bàsiques de la majoria de la població de Catalunya en matèria de drets socials, laborals i econòmics. Tampoc veiem mesures per a revertir els estralls de la crisi en matèria de privatitzacions i serveis públics, ni cap qüestionament pel que fa al retorn del deute públic que segueix sent prioritari en els comptes de la Generalitat per sobre del deute envers la societat.

D’altra banda, hom segueix aplicant un model de desenvolupament extractivista sobre el territori i l’espai públic, posant els nostres recursos al servei del gran capital global per sobre de les necessitats de la nostra classe treballadora, de la cura del medi ambient, de l’equilibri territorial i del desenvolupament del sector públic.

El President de la Generalitat ja parla de cercar un nou model de finançament, de seguir pactant inversions a llarg termini de l’Estat en infraestructures, i d’incloure una tercera resposta en una eventual consulta, pactada amb l’Estat, que contempli l’opció del federalisme.

Els Països Catalans han desaparegut de l’agenda, Cap política que aposti per la construcció nacional, ni per un procés d’autodeterminació en el conjunt del País.

La política repressiva de la Generalitat està fent un gir antisocial, cada vegada més agressiu amb els moviments que contesten l’actual situació, tant social com nacional, que desobeeixen realment i que defensen espais públics i drets socials.

En definitiva, només a l’Esquerra Independentista se li demana que ajorni el seu programa d’esquerres en benefici d’una unitat independentista, que s’està mostrant incapaç de fer passes fermes de sobirania. En canvi, en el marc del procés, JuntsxSÍ segueix aplicant implacablement el seu programa neoliberal.

El compromís de la CUP no va ser un xec en blanc ni un brindis al sol, va ser un pacte amb objectius i compromisos concrets, basats en la «Declaració del 9 de novembre»,amb un calendari concret. El compromís només és sostenible si aquest programa es compleix fil per randa, en temps, contingut i forma. Altrament no té cap sentit, i cal cercar noves estratègies, nous escenaris i altres actuacions.

Cap escenari hauria de passar ni pel peix al cove, ni pel qui dies passa anys empeny, ni molt menys per l’espera a un canvi democràtic en l’Estat que no es donarà, o que, en tot cas, passaria per una nova reforma de caire autonomista.

Sabem que l’autodeterminació i el dret a la independència només es produiran des de la desobediència, la ruptura i la unilateralitat. A què esperem?