[bar group="860×106"]

Una nova biografia de Sant Vicent Ferrer arriba per trencar mites

L'obra, escrita per Albert Toldrà, vol aproximar els i les joves al Sant Vicent més històric

El passat dimarts 10 de novembre fou presentat a la biblioteca de la Societat Coral el Micalet el darrer llibre de l’historiador Albert Toldrà, Paraula i Passió (Edicions del Bullent, 2015). Es tracta d’una particular biografia d’un dels personatge més rellevants de l’edat mitjana catalana, per no dir de tota l’edat mitjana europea o de la història catalana de tots els temps: sant Vicent Ferrer.

Tot i que la devoció popular per aquest dominic continua ben viva en terres valencianes i, en especial, al cap i casal, la seua dimensió històrica és relativament desconeguda. No fa molts anys, l’autor Joan Francesc Mira en va publicar una biografia (Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador, 2002), però tot i així, Sant Vicent continua sent un gran desconegut més enllà dels tòpics i llegendes que envolten la seua figura. Amb aquesta biografia adreçada als estudiants de secundària, Albert Todrà vol contribuir a corregir aquesta mancança. 9788499041711_04_h

En la presentació del llibre, acompanyà l’autor el catedràtic de la Universitat de València Francisco Gimeno Blay, qui desglossà alguns aspectes de la vida del sant valencià. A sant Vicent Ferrer, segons digué, se l’ha de conéixer fonamentalment per la predicació, per la “Paraula”, ja que des de 1399 fins la seua mort, el 1419, fou aquesta la seua dedicació quasi exclusiva. En aquesta època podia arribar a predicar més de tres cops en un dia, i els seus sermons desenvolupaven més de nou-cents temes diferents (és a dir, versaven sobre qüestions derivades de nou-centes citacions bíbliques diferents). I tots ells desborden “Passió”, perquè com deia sant Vicent: “sense passió no hi ha res”.

En temps recents, els seus sermons han rebut l’atenció, entre d’altres, d’estudiosos com Joan Fuster (que va publicar unes Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer, 1955), però, com indicà Gimeno Blay en la presentació, encara resta per publicar més del 75% de seus sermons. Uns textos que són una font de primer ordre per introduir-se en l’Europa Medieval i que, de fent, ja van servir Albert Toldrà de base per a la tesi (Mestre Vicent ho diu per spantar. El més enllà medieval, 2007).

Sant Vicent, però, tingué una faceta més mundana, més política, que en part és la que ha causat un cert distanciament de catalanisme contemporani: la seua participació decisiva en el Compromís de Casp. L’any 1412, quan els representants de la Corona d’Aragó es reuniren per triar el successor de Martí l’Humà, Vicent Ferrer era una figura de gran reputació i ascendent i, per això, la seua opció per la casa Trastàmara fou decisiva en el resultat final. Des de l’historicisme espanyolista, aquesta aposta per la unificació dinàstica ha servit per considerar Sant Vicent com un precursor de la nació espanyola; i de retruc, el nacionalisme català ha tendit a rebutjar -o ignorar- la seua figura a partir d’aquesta simplificació. Però com assenyalen Gimeno Blay i el mateix Albert Toldrà, Sant Vicent no va fer altra cosa que defensar els interessos de l’Església, en aquest cas personificats en la figura de Benet XIII, que maldava pel suport de Castellà en ple Cisma papal.

Aquesta lectura de Sant Vicent Ferrer des d’una òptica presentista, sense contextualitzar, ha servit també per etiquetar-lo com a racista -per la seua dedicació a la conversió dels jueus, especialment. Però Albert Toldrà insisteix que no era més racista que el conjunt de la societat. I de fet, alguns autors com Josep Trueta van veure en ell un fre a la Inquisició i a les persecucions més fonamentalistes i irracionals (The Spirit of Catalonia, 1946).

En aquest sentit, Albert Toldrà va insistir en la presentació de Paraula i passió que la seua voluntat era donar a conèixer el Sant Vicent històric, allunyat de la visió de prototip de valencià -alegre, amable i, al cap i a la fi, bon espanyol. El sant Vicent que ens descriu, hi apareix amb tota la seua grandesa, capaç de seduir amb la paraula, apassionat, divertit, però també imponent i terrible, que feia us de la por per propagar la fe, que era el seu últim propòsit. Com diu l’autor, aquesta pretén ser una biografia racional, que no el jutja des del present, però sí que el compren en la mateixa mesura que sant Vicent ens ajuda a comprendre la societat actual.

No és cap exageració considerar que Vicent Ferrer fou un mite vivent en la seua època; la ràpida propagació de la devoció n’és la millor prova. Però Albert Toldrà ha volgut que, amb aquesta obra, se’ns aparega un Sant Vicent més històric i més real, molest amb com l’ha tractat la història i la societat i molest amb la mitificació instrumental que se n’ha fet. Un sant Vicent Ferrer adaptat als nous temps i als nous lectors, de la mateixa manera com el més famós predicador de l’edat mitjana adaptava els sermons als auditoris més variats i era capaç així de provocar el plor generalitzat de tota una catedral plena d’oients.

sant-vicent2-noticia


[bar group="860×106"]