[bar group="860×106"]

Una sentència que mostra un Estat sense alternativa

mani bilbao 24 set 2011La sentència de l’Audiència Nacional per l’anomenat ‘cas Bateragune’, que imposa condemnes d’entre 8 i 10 anys de presó als militants de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Miren Zabaleta, Sonia Jacinto i Arkaitz Rodríguez, ha estat rebuda amb estupor i indignació generalitzada a Euskal Herria. Gairebé tots els agents -tots, a excepció del PP i de l’anecdòtic UpyD- l’han desqualificat perquè la consideren un atac directe al procés de solucions obert en aquest país. Es tracta, sens dubte, d’un fet greu, ja que constitueix la resposta a una aposta unilateral i decidida per la pau, i revela que els poders de l’Estat no estan disposats a modificar la seva política obstruccionista ni a renunciar a la violència.

 

Tot i això, paradoxalment, el conjunt de la societat basca entén la decisió del tribunal presidit per Angela Murillo -la mateixa magistrada a la qual el Tribunal Suprem va tombar una altra sentència contra Arnaldo Otegi per parcialitat manifesta- com la major declaració de debilitat política de l’Estat espanyol els últims anys. Així ho expressa l’historiador i militant independentista Floren Aoiz en un article (“Espanya cau en picat i no hi ha ningú a la cabina”, Gara, 13 de setembre) en què descriu un Estat impotent per respondre als canvis que s’estan produint a Euskal Herria. Aquesta és una apreciació molt compartida en aquest país, on es comença a assumir que els mandataris espanyols no tenen oferta política per fer i que l’únic que aconsegueixen amb aquest tipus de maniobres és ampliar la distància existent entre l’opinió pública basca i l’espanyola.

Aquest mateix temor l’han expressat els últims dies polítics com el lehendakari, Patxi López (PSOE), i articulistes espanyols que coneixen la realitat social d’Euskal Herria. La seva por es fonamenta en el toc d’alerta que van suposar els resultats de Bildu el 22 de maig i la constatació que la desafecció respecte al que significa el projecte espanyol creix cada cop més.

Es pot dir, en cert sentit, que la sentència del ‘cas Bateragune’ és una resposta de manual per part de qui encara no ha pogut adaptar-se al nou escenari i tira amb el que pot. Com si anés amb un pilot autofonamentada en l’acció exclusivament pacífica i democràtica que aconseguís l’adhesió de la majoria de la societat basca i que desbordés els dics que havia aixecat l’Estat. Una aposta de pau i democràcia que va agafar els mandataris espanyols amb el peu canviat. Com si anés amb un pilot automàtic mentre decideix qui condueix la nau i en quina direcció. Real ment, i malgrat el mal que ha fet a l’esperança de molta gent i a les vides dels condemnats i les seves famílies, la decisió ha sonat a Euskal Herria com sona una veu enllaunada, antiga, com una cinta pregravada que no han sabut canviar quan tocava. S’ha rebut com una maniobra desesperada d’algú a qui li han canviat el guió de l’obra i ja no entén res. Aquestes paraules no són retòrica, és realment el que pensa una gran majoria de bascos i basques. Per això, la resposta ha estat ferma (mentre escric aquestes línies es prepara una massiva mobilització de resposta a Bilbao), però serena.

La batalla política

Aquesta serenitat, per contra, fa temps que l’han perdut els representants de l’Estat. Per comprovar-ho només cal mirar les portades dels principals diaris de tirada estatal els últims mesos i mesurar l’odi i la impotència que destil·len als titulars. Cal admetre que no els haurà resultat fàcil fer-se a la idea de la situació. Havien construït un relat, el de la victòria militar contra el gran enemic, l’únic que tenia capacitat de concitar adhesions indestructibles, el que podien exposar davant la seva opinió pública per tapar les seves misèries, i de la nit al dia s’han vist davant la constatació que aquesta victòria ja és impossible -abans tampoc hauria estat factible, però la simple esperança d’assolir-la era el seu major de reclutament davant la societat espanyola- i que la batalla política l’estan perdent.

Perquè, no ho oblidem, és de política del que aquí es tracta. Estem davant d’un conflicte de naturalesa política que enfronta a una nació, Euskal Herria, que vol aconseguir la seva plena sobirania i, en aquest cas, un Estat, l’espanyol que l’hi impedeix. I l’esquerra abertzale va saber fer una lectura encertada del moment en què es trobava aquest conflicte quan, precisament de la mà dels ara condemnats i de molts altres companys, va decidir que la situació estava prou madura per passar de la fase de resistència a la del canvi de cicle.

Ja fa temps, almenys des de la segona meitat dels 90, amb l’Acord de Lizarra-Garazi (del 12 de setembre de 1998), el conjunt de l’esquerra independentista basca va concloure que el procés d’assimilació ideat en la Transició havia fracassat, i que la societat basca demanava un altre estadi, un altre marc polític. Aquesta havia estat la seva gran victòria, la d’aquells que es van enfrontar directament a la reforma postfranquista.

Però amb el temps també van comprovar que encara que aquest vell model havia mort, el nou no acabava de néixer, que l’Estat havia aconseguit impedir que es passés a un nou estadi. Que havia aconseguit establir una situació de bloqueig, d’intercanvi de cops, en què es trobava cada vegada més còmode. El marc autonòmic havia fracassat, però almenys podien impedir el canvi de cicle polític. I aquesta constatació va portar l’esquerra abertzale a obrir un profund debat (del qual ja s’ha parlat aquí en anteriors ocasions) del qual va sortir una aposta inequívoca per la unió de forces sobiranistes, una unitat fonamentada en l’acció exclusivament pacífica i democràtica que aconseguís l’adhesió de la majoria de la societat basca i que desbordés els dics que havia aixecat l’Estat. Una aposta de pau i democràcia que va agafar els mandataris espanyols amb el peu canviat.

Impotent davant la pau

Preparat per la guerra, l’Estat espanyol s’està veient impotent en la política. Potser de tant repetir-ho, s’havia cregut el seu propi relat, havia pensat que estava davant d’un enemic acorralat, feble. L’Estat es va oblidar del que l’esquerra abertzale sí que recordava, que del que es tracta és de política. I de la nit al dia s’ha trobat amb una unitat de forces independentistes que té un suport electoral inèdit i que ha assolit una quota de poder institucional molt important, i que a més té perspectives de ser la primera força a Euskal Herria i de mantenir la seva aposta fins al final, amb totes les conseqüències. I ara l’Estat no sap què explicar als seus. De moment, mentre s’adapta, es limita a fer el de sempre, és a dir, colpejar i reprimir, i idear sentències com la que avui ens ocupa. I ho fa tot i saber que això suposa la seva tomba política a Euskal Herria.

Però pot ser que en aquest moment a l’Estat no hi hagi ningú que pugui canviar l’estratègia, que l’ajudi a adaptar-se. Ho va dir el mateix Rafa Díez el dia que es va conèixer la sentència: l’esquerra abertzale sempre ha pensat que aquest és un conflicte d’Estat, però ara veu no hi ha Estat per abordar-lo. Fins i tot el que és una aposta de solució la veuen com un problema, perquè no tenen alternativa.

Per això, en aquest país la gent és conscient que Espanya pot fer mal. Ho ha demostrat amb escreix. També ara, amb una sentència amb regust de venjança. Però cada vegada hi ha més gent que pensa que estem davant dels últims cops d’un boxejador sonat. I a l’altra banda del ring, l’esquerra abertzale mantindrà viva una aposta que sap que és guanyadora. La que van traçar Arnaldo, Rafa, Sonia, Miren, Arkaitz i molts altres. Perquè l’esquerra abertzale no va néixer per resistir, sinó per guanyar.

*Iker Bizkarguenaga és periodista.

+ Editorial: Otegi, ostatge polític de l’Estat per impedir el canvi


[bar group="860×106"]